Històries que fan mal (5)

Per: Miquel P. Cortina.- Foto: Prensa Libre Servicios

Avui he tingut un malson. He somniat que, en un futur no gaire llunyà, el nostre planeta queia en mans d’un govern sense escrúpols, autoritari i xenòfob que ens dominava, limitava les nostres llibertats i controlava els nostres moviments mitjançant l’ús de les noves tecnologies com ara els mòbils, les càmeres ocultes i els drons. Ells dictaven les normes a seguir i promulgaven els decrets-llei, els estats d’alarma i els cobrefocs. La policia i l’exèrcit s’ocupaven de fer complir al peu de la lletra les ordres dictades per la superioritat, que implicaven penes de presó o la imposició de multes als infractors. Per tal de fer-se amb el control absolut de la societat, aquell govern sense escrúpols, autoritari i xenòfob que deia actuar en nom del poble, havia escampat arreu un nou virus de laboratori fins a provocar una pandèmia mundial i, per a combatre’l, proposaven un antídot que, a manca d’una sanitat pública i gratuïta, només podien pagar-se els rics. La resta, per tal de no encomanar-nos el “virus” els uns als altres, ens obligaven a romandre a casa, impedint-nos abraçar la família i veure els amics. En aquesta situació sort en teníem de les vídeo-conferències i de les trucades de mòbil. Però calia anar molt en compte amb allò que dèiem perquè hi havia orelles que enregistraven les nostres converses i, si criticàvem o insultàvem el govern, ens podien arrestar. Estava prohibit desplaçar-se sinó era per anar a la feina. Havien posat en circulació autobusos i trens especials que duien els empleats als llocs de treball i després els tornaven a casa. Era obligat dur mascareta sempre i en qualsevol circumstància; per això els rostres havien esdevingut inexpressius i patètics, afectant moltíssim l’ànim de les persones.

Les hores de lleure les passàvem asseguts al sofà i veient pel·lícules i sèries per TV. Gairebé totes tractaven de temes de violència extrema, d’atacs de zombis, de guerres nuclears, o bé de catàstrofes provocades pel canvi climàtic, l’amenaça de col·lisió d’un asteroide amb la Terra o la substitució de l’aire de l’atmosfera per gasos letals que feien inviable la vida sobre el planeta. Mentre la gent moria asfixiada, els privilegiats anaven vestits d’astronauta i es pagaven l’oxigen per respirar. Tot això formava part d’un programa molt ben dissenyat per fer que la humanitat anés assimilant com un mal menor les mesures que prenia el govern i s’avingués a acceptar de bon grat les noves normes de conducta imposades per ell.

Deixant de banda la ficció de les pantalles, la crua realitat era que el món estava en una situació d’emergència i els morts es comptaven per desenes de milions. Curiosament, el virus creat per algú al servei del poder, atacava sobretot els més vulnerables per raons d’edat, car és ben sabut que el cos humà s’afebleix amb el pas dels anys i, en conseqüència, esdevé més receptiu a tota mena de virus. Això no treia que moltes persones amb malalties congènites sucumbissin també pels efectes de la pandèmia. Com que moria molta gent sense assistència hospitalària i no hi havia prou metges per atendre els milions de nous infectats, els cossos dels malalts que defallien en domicilis particulars eren dipositats en bosses hermètiques i apilats al carrer al costat de les escombraries. Un servei de recollida passava cada matí a primera hora i s’enduia els cadàvers directament al crematori.

En pocs anys la població mundial havia minvat un 50% i els supervivents de la pandèmia eren, apart dels qui havien rebut la vacuna pagant, els asimptomàtics, els infants, els joves i els adults sans que encara no havien arribat a la seixantena. Tots els altres, jubilats, gent sensesostre, persones amb malalties congènites, minusvàlids, deficients físics o mentals, exiliats de guerra, immigrants subsaharians, etc. etc., tots escombrats i convertits en cendra. El món quedava reduït a una població rejovenida, sana i forta, i el govern s’estalviava de pagar centenars de milers de milions en pensions, subsidis i ajudes als més necessitats. Allò que no havia aconseguit Hitler i els seus sequaços en els camps d’extermini, ho ha assolit un govern sense escrúpols, autoritari i xenòfob en nom de la Democràcia i de la preservació del planeta.

M’he despertat plorant i amb un panteix que m’ofegava. Per un moment he cregut que el malson era real. Em llevo i miro per la finestra: no veig ningú pel carrer. Engego la ràdio i només parlen del virus i de les xifres alarmants d’infectats que provoca. Malgrat el confinament de la població, les UCIS són plenes a vessar i els morts es compten per milions arreu del món. Per la tele surten el nou president dels EEUU Joe Biden, la cancellera Angela Merkel, el Putin, el Carrizosa, i una peixatera del mercat de la Boqueria, tots amb mascaretes. Sí, ara me’n recordo: estem en plena pandèmia del Covid-19 i diuen que no hi ha prou vacunes per a tothom. Espero i confio que la realitat no sigui pitjor que el somni.

Miquel P. Cortina