Històries que fan mal (29)

Per: Miquel P. Cortina – imatge: Dani –

Una casa pairal és com un llibre farcit de vivències i personatges que ocupen un període de temps molt precís. La majoria de vegades, aquestes vivències, aquests personatges, envelleixen amb la casa, moren i cauen en l’oblit. La meva casa pairal, cal Marones, guarda una història de 140 anys. La va fer construir el meu rebesavi Ignasi Ferrer i Figueres l’any 1880 en uns terrenys propietat de cal Bonifaci pels quals, durant molts anys, van haver de pagar un lloguer. La seva esposa, la Maria Marones i Hosta, era pubilla i mestressa d’alguns camps de conreu del terme municipal del poble. Sembla que era una dona de caràcter. Van tenir 7 fills dels quals en van sobreviure 4: el Josep, que fou el meu besavi, el Joan, la Maria i la Camil.la. El meu rebesavi Ignasi va morir el 28 de gener del 1907 i la rebesàvia Maria Marones el 8 de novembre del 1917.

El meu besavi Josep Ferrer i Marones, com a primogènit, esdevingué l’hereu de la casa pairal. Nasqué el 1868 i l’any 1893 va esposar l’Emília, nascuda el 1872. Ella era filla d’en Valentí Cortès i de la Maria Soldevila, naturals de St. Fruitós. El matrimoni només tingué una descendent, la meva iaia Maria. La besàvia Emília, que jo no vaig conèixer perquè va morir el 19 de juliol del 1940, era una dona de salut delicada i molt resignada. El seu marit, vidu als 72 anys, de jove, amb el seu parent de cal Ton Nena, havia dut a mitges una empresa de reparació de camins i disposaven d’una colla d’homes que treballaven per ells. Tenien la concessió de diversos trams de carreteres comarcals i s’encarregaven de tapar forats i enquitranar-los. Tot això se’n va anar en orris quan el manteniment de les xarxes va passar a mans de l’Estat. Després de la mort de la seva dona, el besavi, segons m’han explicat, va dedicar-se a una nova afició: aprofitant que tenia el dormitori just al costat de la saleta on hi havia un armari amb un gros mirall que sa filla Maria (la meva iaia), modista, feia servir d’emprovador, l’home, un “viejo verde” com diríem ara, s’amagava a la seva habitació quan pujaven les noies a la saleta per emprovar-se els vestits, i passava l’estona observant-les a través del forat del pany de la porta mentre es vestien i desvestien. Fins que un dia el van enxampar. La meva iaia, que també era una dona de caràcter, li va cantar les quaranta i ja no ho va tornar a fer més. El besavi era el típic “terratinent” de mans fines sense durícies, encorbatat i ben vestit, client habitual del Casino Familiar on es trobava amb els seus amics havent dinat per jugar a les cartes o al dominó. De feines dures al camp en va fer ben poques. Per això es va fixar en un jove pagès de l’Otzet anomenat Joaquim, el més petit de vuit germans, i després de reunir-se amb el pare d’ell, en Carles Cortina i, suposo que comptant amb el vist-i-plau dels altres fills, alguns de força rellevants al poble, el va fer casar amb la seva única filla Maria, la pubilla de cal Marones, ben a contracor de la noia. Era una manera d’assegurar les collites i que les terres pairals no restessin ermotades. Va tenir vista: el meu avi Quim fou l’artífex que durant molts anys va proveir de gra, oli i raïm el rebost i el celler de la casa, i aconseguí que cap membre de la família passés fam en els anys de la guerra civil i de la dura postguerra.

Del matrimoni del Joaquim amb la Maria Ferrer en nasqueren un nen i una nena. El nen es deia Josep Cortina i la nena Camil.la. Malauradament aquesta va morir d’una meningitis als vuit mesos i, a resultes d’aquesta pèrdua, arran d’una visita al Santuari de la Verge de la Salut de Viladordis, els meus avis van concebre la que seria la meva mare la Teresina. Quan el meu oncle Pepito fou cridat a files l’any 1942 ma mare tenia 14 anys; treballava a la fàbrica del taller mentre la meva iaia Maria continuava fent de modista i l’avi Quim, de pagès. Però el 22 d’agost de l’any 1944 els va arribar la terrible notícia que el fill i germà Pepito havia mort d’accident a Xauèn, al Marroc, després de bolcar el camió militar en el qual viatjava junt amb altres soldats. Aquesta tragèdia s’esdevingué just uns dies abans que comencés la Festa Major de St. Fruitós on el noi hi era esperat després de molts mesos d’absència. Tenia 22 anys. Havia nascut el 22/02/1922 i va morir un altre dia 22, però de l’any 44. Aquest fou el motiu pel qual la meva iaia renegués del número 22. Per ella era un nombre maleït.

Va costar molt superar el dolor per la mort de l’oncle, però més tard la meva mare va conèixer un altre Pepito, el fadrí de ca l’Escrigues i, després de dos anys de festeig es van casar el 24 d’abril del 1949. El meu besavi Josep Ferrer va morir al juliol de l’any 1950 a cal Marones i jo hi vaig venir al món el setembre del mateix any. Finalment, l’any 1956, hi va néixer el meu germà Carles.

Cal destacar que la majoria de personatges que he anat esmentant van néixer o van morir entre les parets de la casa pairal. El meu germà Carles i jo mateix som els darrers que hi vam veure la llum per primer cop i els únics supervivents d’una família de profundes arrels santfruitosenques. La casa, reformada per dins i molt confortable, és possible que canviï de propietaris en un futur proper. Però el record de les vides que va albergar al llarg de 140 anys aviat s’haurà esfumat per sempre.