0 Shares 167 Views

Històries que fan mal (28)

29 de juliol de 2021
167 Views

Per: Miquel P. Cortina – imatge: istock.com –

                                                  

 

Any 1959. En Max no era un nen com els altres. Era reservat i passiu. A l’escola nacional on anava patia assetjament per part d’alguns companys perquè el veien rar. Un veí seu que sovint anava a jugar a casa seva, una vegada va comentar que al Max li agradava jugar a nines i fer cuinetes. Això fou motiu de burla per part dels altres nois que van començar a escridassar-lo i a dir-li “marieta”.

Sabia que tenien raó. A diferència de la resta, era sensible, polit, pacifista i li agradava llegir revistes com ara “Florita”, “Azuzena”  o “Can-Can” que manllevava del dormitori de sa germana cada vespre quan sortia de col·legi. Ell no anava pel carrer amb pistoles, escopetes o arcs i fletxes com els seus companys, als quals els agradava esbatussar-se entre ells i presumir d’esgarrinxades i blaus; ni tampoc perdia el temps seguint les aventures del “Capitán Trueno”, “El Jabato”, “Roberto Alcázar y Pedrín”, “El Guerrero del Antifaz” o les “Hazañas Bélicas” dels soldats aliats o nazis de la Segona Guerra Mundial, que els infants de l’època llegien amb delit quan anaven a cal barber.

En Max patia perquè se sentia nena en un cos de nen. Es trobava més a gust jugant amb les seves veïnes d’edat similar i solia compartir amb elles jocs com ara el “palet” o saltar a corda. Quan alguns nens del poble el veien practicant aquells esplais femenins a ple carrer se’n fotien i el senyalaven amb el dit: “marieta” “marieta”, li deien exaltats, entre rialles. Ell ja no sabia què fer. Es pensava que era un pervertit. Recordava que, quan anava a catequesi, el capellà posava en relleu els valors masculins com ara la valentia, la lluita i l’esforç, alhora que advertia sobre el sisè o novè Manaments, la infracció dels quals considerava pecat mortal. Eren aquells que parlaven de les desviacions sexuals i ell, és clar, després de sentir les santes paraules del rector de la parròquia, es considerava un “desviat”.

Van passar uns quants anys. En Max havia complert els 13 i ja començava a notar alguns canvis en el seu cos. Mentrestant, en aquells primers anys seixanta havien vingut a viure al Bages diverses famílies d’immigrants provinents d’Andalusia. Eren gent que, malgrat la misèria en la que vivien, tenien un caràcter obert i alegre. Havien arribat carregats de canalla que tot el dia estaven al carrer jugant i cridant com bojos. Alguns anaven despullats i hom no sabia del cert si el color bru de la pell era degut al sol o la brutícia que duien a sobre.  Les velles de la localitat, tan puritanes elles, se’n feien creus. De mica en mica, aquells infants andalusos es van anar integrant i la majoria d’ells van fer-se amics dels nois del poble.

En Max havia conegut un xaval de la seva edat que es deia Antonio. Tenia catorze anys i era alt, prim i ossut. Ulls grossos, rostre amable i amb un borrissol de bigoti sota el nas. Van fer-se amics i, malgrat els advertiments dels altres vailets, al noi andalús tant li feia el tarannà efeminat del Max. Al seu costat s’hi trobava bé i parlaven sobretot d’ocells, car a l’Antonio li agradava molt caçar-los i engabiar-los. Li explicava com ho feia a la seva aldea natal per parar-los el parany i retenir-los. De vegades també robava nius dels arbres. A diferència d’altres xicots a qui els agradava més l’escopeta de balins i matar pardals, el Max reconeixia al seu amic el seu suposat respecte per la vida de les bestioles. Un dissabte al matí van sortir tots dos del poble a trenc d’alba després que l’Antonio hagués posat vesc a les branques d’uns arbres preparats per a capturar ocells. Quan van arribar a l’indret, una espècie de turó situat sobre unes vinyes, hi havia un parell de caderneres enganxades i uns quants moixons. El noi andalús va ficar les dues caderneres i els pardals dins una gàbia. Llavors el Max va preguntar-li perquè havia capturat  també els pardals i l’altre li va respondre que era per fregir-los i menjar-se’ls a casa seva. “¿No te gustan los pajaritos fritos?” Llavors es va adonar que l’Antonio era com els altres.

A banda d’aquesta fal·lera pels ocells, el Max i l’Antonio es veien sovint i parlaven de tot. El xaval andalús havia après a jugar al billar, al futbolí i fumava celtas. Havia començat a treballar d’aprenent en un taller mecànic i disposava d’algun diner per als seus capricis. El Max l’acompanyava a tot arreu malgrat la conya que els feien els altres nois del poble quan els veien junts.  Sí que era cert que, amb el canvi hormonal, se sentia atret pel seu amic i, com si fos una vulgar noia, esperava que ell portés la iniciativa. Una iniciativa que mai no arribava i que el feia estar neguitós i desesperat. Algunes vegades se li acostava a frec de pell però l’altre ni cas. Els seus gustos anaven per un altre cantó.

Va arribar la Festa Major del poble i oh, sorpresa! Un vespre, cap el tard, el Max va veure l’Antonio en un portal abraçat a una xicota. Va passar de llarg pensant que era un “ligue” ocasional però dies després es va adonar que la cosa anava de debò i que havia deixat de sortir amb ell. El disgust que va tenir fou  molt gros. L’únic amic que el comprenia i estimava li havia posat les banyes! Es va sentir defraudat i ridiculitzat. Va tornar a casa seva i es va tancar al seu dormitori.  L’endemà el van trobar penjat dins l’armari. Incomprès, desesperat i sentint fàstic de si mateix per la seva condició de marieta, s’havia suïcidat.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Copa Bages
29 views
29 views

Copa Bages

Redacció - 24 de setembre de 2021
Horaris ASFE SFB
740 views
740 views

Horaris ASFE SFB

Redacció - 24 de setembre de 2021
Editorial 1563.
82 views
82 views

Editorial 1563.

Redacció - 24 de setembre de 2021
Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com