0 Shares 93 Views

Històries que fan mal (27)

22 de juliol de 2021
93 Views

Per: Miquel P. Cortina – imatge: istock.com –

El Peret i la Remei són un matrimoni jubilat de 82 i 78 anys respectivament, a qui la pandèmia del Covid-19 va sorprendre quan estaven planejant un viatge a Roquetas de Mar amb l’IMSERSO. Era el mes de març del 2020 i el president Sánchez acabava de sortir a la tele acompanyat per uns quants militars d’alta graduació, explicant les normes d’obligat compliment que acabaven de decretar per a controlar l’expansió del coronavirus. El Peret es va estranyar de la presència de tants uniformats en una compareixença del ministre i per un moment va pensar que estaven davant un nou cop d’estat. Parlaven de combatre l’enemic, de respectar l’estat d’alarma  i que, “només si anàvem tots junts i ben units, podríem vèncer l’amenaça que ens queia a sobre”. I que complíssim al peu de la lletra les ordres que el govern de l’Estat o el de les autonomies imposaven pel bé de tothom”. Restava suspès el dret de reunió, de manifestació, de viatjar i moltes de les llibertats que els havien fet creure que eren intocables en un país democràtic. Quan a principis d’any per la tele parlaven de milers de morts a la Xina, la gent pensava que aquell país era molt llunyà i que no era gaire probable que el virus arribés a Europa. Ja s’ho faran! Però quan al cap de poc Itàlia es va veure desbordada per la pandèmia, llavors correm-hi tots.

La parella va pensar que tot aquest rebombori no anava per ells i continuaren fent la passejada matinal pels contorns del poble com si res, fins que al tercer dia, tot tornant del bosc, un cotxe de la policia municipal es va aturar davant seu i el guàrdia que en va baixar els va comminar a tornar a casa de seguida i que no en sortissin, tret que hi hagués una raó molt grossa, sota pena de multa en cas d’incompliment. El Peret i la Remei es van sentir incòmodes per aquella amonestació i van continuar caminant fins al seu domicili, cap cots i en silenci.

Com tothom, van haver d’estar confinats tres mesos i només sortien un cop a la setmana per anar a comprar menjar, paper WC i articles de neteja. Tenien un fill i una filla casats que vivien en altres localitats i l’únic mitjà de comunicació entre ells era el mòbil. Es telefonaven sovint i a través de les videotrucades podien veure i parlar amb els nets, que els feien petons a distància. En aquells gairebé 100 dies sense poder sortir de casa es van acostumar a portar una vida d’ermità: es llevaven, esmorzaven, feien una cinquantena de voltes al petit jardí i després llegien una estona; ella preparava el dinar, guaitaven el telenotícies i el serial que emetien a continuació, feien una becaina  i, per allà les 6, el Peret es tancava al seu escriptori per escriure les seves memòries i compondre poesies, mentre la Remei s’asseia a la taula de la cuina per a continuar el curs d’anglès on-line segons el mètode Duolingo. A les 9 del vespre sopaven, guaitaven la tele una estona i pels volts de les 11 se n’anaven a dormir. Així cada dia, cada setmana i cada mes. Mentrestant els arribaven notícies inquietants sobre els morts a les residències, el confinament de la comarca de l’Anoia, del Segrià, etc., fins que algú els va trucar per anunciar-los que tal amic i tal altre havien agafat el coronavirus i eren a l’UCI. La pandèmia els tocava de prop, no hi havia antídot i tothom hi estava exposat. Al cap d’uns dies van saber que tres companys del Casal d’Avis havien mort i que els enterrarien sense presència dels familiars per evitar contagis. El Peret i la Remei tenien motius per estar preocupats. L’única cosa que els tranquil·litzava era que, a l’estar confinats a casa, difícilment agafarien el Covid-19. Però aquest sacrifici comportava el risc d’aïllament, no només de cara als familiars i amics, sinó també entre ells dos.  A mesura que arribaven les males notícies es multiplicaven els pensaments negatius i amb prou feines es parlaven. L’associació de veïns del poble els va fer arribar un parell de mascaretes per tal que poguessin sortir amb una certa seguretat. A l’estiu semblava que la pandèmia anava de baixa i tothom es va relaxar. Ells també. Però a partir del setembre, sant tornem-hi: els hospitals es van tornar a omplir d’infectats i les UCIS no donaven l’abast. Els morts diaris es comptaven per centenars.

Un dia de mitjans desembre, després d’haver anat al supermercat amb la mascareta per comprar torrons i cava pel Nadal, el Peret es va començar a sentir malament: febre alta, mal de cap, dificultat per respirar…La Remei es va alarmar i va trucar a urgències. Quan va arribar l’equip mèdic i van veure el Peret, es temeren el pitjor i van cridar una ambulància. El van ingressar tot seguit. Presses, nervis i un diagnòstic que es feia esperar. Li van fer una analítica i unes proves i, al cap de moltes hores d’observació van comprovar que per sort no tenia el Covid, sinó una pneumònia. El van medicar i al cap de 4 dies ja tornava a estar a casa. La Remei havia avisat els fills però, per raons sanitàries, no pogueren desplaçar-se a l’hospital. El matrimoni va menjar els torrons i beure el cava per Reis (el Nadal els havia agafat en plena convalescència) i van brindar per videotrucada amb la família  perquè el malson del coronavirus desaparegués i no tornés mai més.

Ara tots dos estan vaccinats i frisen per reprendre la vida normal: deixar la mascareta, estar amb la família, abraçar els nets  i tornar a viatjar amb els amics. Tenen pressa. La pandèmia els ha robat un any llarg i volen recuperar-lo. Però ja res no serà com abans.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com