Històries que fan mal (25)

Per: Miquel P. Cortina – imatge: eurosport.de –

Algú se’n recorda d’un esquiador d’origen germànic anomenat Johann Mühlegg que l’any 1999 va deixar de competir per a Alemanya per a fer-ho amb Espanya? Fins llavors era un perfecte desconegut per als aficionats espanyols fins que als Mundials d’Esquí de Lahti, Finlàndia, de l’any 2001, va guanyar una medalla d’or i una altra d’argent. La cosa no va
acabar aquí sinó que l’any següent, el 2002, l’esmentat esquiador va guanyar tres medalles d’or als Jocs Olímpics d’hivern de Salt Lake City als Estats Units. Hi ha una portada del diari esportiu madrileny “Marca” que, amb una foto de Mühlegg amb els braços enlairats i una bandera espanyola de fons, diu: “Juanito, primer español que gana dos oros en los mismos juegos” (encara en guanyaria un tercer) i a sota el titular “TO-RE-RO” amb lletres grosses. També els diaris murcians (ell estava afiliat a la Federació Murciana d’Esquí) el posaven en titulars: “Juanito, el esquiador murciano, gana su segundo oro”. És a dir que al
Johann l’havien espanyolitzat amb el castís nom de “Juanito” pel fet d’haver guanyat unes medalles. Ell, un home ros, cara vermell i d’ulls blaus, teutònic de cap a peus i de parla alemanya, acabava d’ingressar en l’elit inestable de l’esport patri.

Eren els temps que José Maria Aznar governava Espanya amb majoria absoluta i calien personatges com el “Juanito” per aixecar la moral dels aficionats espanyols a l’esport de neu. Ells, que no havien tingut cap més alegria en la modalitat masculina des dels Jocs Olímpics de Sapporo, al Japó, el 1972, quan Paquito Fernández Ochoa va guanyar dues medalles, es van sentir orgullosos de tenir un “compatriota” tan valuós. Tots els diaris anaven plens de notícies sobre ell: l’entrevistaven, li feien fotos abraçat a la “rojigualda” i
li llançaven floretes de campió.

Històries que fan mal (25) Els polítics el posaven com a exemple d’heroi “español” amb qui
havien d’emmirallar-se els joves esportistes. Un xicot que havia renegat de la seva federació de Baviera per afiliar-se patriòticament a la Federació Murciana no era gens habitual. Jo no sé què pensarien els seus companys alemanys quan Johann els va abandonar per abraçar la bandera i l’himne d’Espanya. El mateix rei Juan Carlos I el va rebre per felicitar-lo i fins i tot li va escriure una carta en alemany agraintli el seu amor a “España”. Tot va canviar quan, en els mateixos Jocs Olímpics de Salt Lake City, allà on el “Juanito” havia guanyat les tres medalles d’or consecutives, li van detectar una substància dopant al cos i el van desqualificar “ipso facto” amb retirada de medalles inclosa. A partir d’aquell dia, el mateix diari murcià que l’enaltia fins al punt de parlar d’ell com “el esquiador murciano ganador de oros olímpicos”, deia: “El esquiador alemán nacionalizado español…”. No solament havia perdut les medalles sinó la seva condició de murcià. Ara, només era espanyol “por imperativo legal”.

Alguna cosa va malament quan cal ser campió i molt “espanyol” per a ésser inclòs en la llista dels escollits. Si ets un esportista alemany, català o basc amb DNI espanyol, jugues en una federació o selecció espanyola i no demostres la teva espanyolitat fins que et surti
per les orelles, ets un traïdor, un anti-espanyol i un desagraït. Els ha passat als futbolistes Piqué i Xavi gràcies als quals i, tot sigui dit, al bon futbol desplegat pel tècnic blaugrana Pep Guardiola al Barça, la Selecció Espanyola va guanyar el Mundial de Futbol a Johannesburg. Li acaba de succeir al jugador d’origen francès Aymeric Laporte quan ha estat cridat a formar part de la “Roja” i un entrevistador li ha preguntat si se sentia “español” i ell ha respost amb dubtes. Un tal Carlos Verdejo, portaveu de VOX a Ceuta s’ha afanyat a escriure: “És fastigós que vesteixi la samarreta de la nostra selecció, igual que ho van fer els traïdors Guardiola, Xavi i Piqué”. I es queda tan ample.

Quantes vegades no haureu llegit als diaris d’aquí etiquetar d’espanyols amb to triomfalista els campions catalans que guanyen copes o medalles i, en canvi, parlar d’ells com a “deportistas catalanes” quan perden? Això també s’esdevé en altres casos: Si un científic o un metge català destaquen a l’estranger no dubten a qualificarlos de “españoles”. Ara si un català fa un desfalc, trafica amb drogues o assassina algú fora d’Espanya serà un català amb totes les conseqüències.

Jo crec que aquest patriotisme decimonònic només perviu a Espanya. Un espanyolisme passat de rosca que és sinònim de supremacisme i de xenofòbia. “O ets com jo, o ets el meu enemic”. O blanc o negre, sense matisos. Segons els qui defensen aquest espanyolisme de testosterona, per ésser espanyol cal parlar “español”, abraçar la bandera borbònica imposada pel dictador Franco i renunciar a la teva identitat. Altrament dit: la prevalença dels “nosotros somos más” sobre els qui pensen diferent. Amb aquesta gent manant, Espanya mai no se’n sortirà.

Johann Mühlegg, després de complir una sanció de 2 anys, va sol·licitar tornar a l’equip espanyol per participar als Jocs Olímpics de Torí del 2006, però hi va renunciar en no sentir-se recolzat. Abandonat pels mitjans que tant l’havien lloat, oblidat pels polítics que el van utilitzar com a reclam per exacerbar el nacionalisme espanyol, va deixar de competir i ara viu al Brasil on té un negoci immobiliari.