0 Shares 284 Views

Històries que fan mal (2)

20 de gener de 2021
284 Views
Per: Miquel P. Cortina.-

Tinc setanta-sis anys i una vida a punt de fondre’s en el no-res. Ahir al vespre vaig patir un vessament cerebral a la residència d’avis on estic internat i ara soc en una cambra d’hospital. No he agafat el maleit Covid-19 però no sé que és pitjor: estic en coma i entubat. Sento el so dels aparells clínics que em controlen el cor i els òrgans, però jo romanc immòbil com un vegetal. Només respiro. No tinc família ni amics; per tant, no espero que ningú em vingui a veure o es preocupi de mi. Estic caducat i amortitzat. Reconec que el meu mal caràcter m’ha impedit de relacionar-me amb la gent. A la residència sempre he estat un vell rondinaire i tothom m’ha defugit. Soc un desastre com a persona i tant me fa viure o morir. Si pogués m’arrencaria tots aquests tubs ara mateix i em desconnectaria dels aparells. Però el meu cos no respon a les ordres que li dono. Quina angoixa! Passen els segons i els minuts amb una lentitud esfereïdora. Aquesta espera se’m fa insuportable. No puc més!

Ep! M’ha semblat sentir una veu. Una veu masculina que em resulta ben familiar. No és de cap metge ni de cap infermer. Llavors, de qui és? La veu s’identifica i em diu que soc jo. Vaja, a sobre m’he tornat boig? No; diguem que és la veu de la meva consciència. Què passa? Obro els ulls i em veig a mi mateix com en un mirall. Estic callat però l’altre comença a parlar i fa un repàs de la meva vida. Jo protesto: “Ja la sé la meva vida, no cal que me la recordis!” “Sí, he tingut oportunitats d’ésser diferent, però, i què? No puc canviar res!”. Aquest reflex del meu jo em recupera coses que ja havia oblidat. Mentre enraona, veig com la seva figura es va rejovenint fins a esdevenir un infant que em diu que soc jo quan era petit i,  de sobte, desapareix en el no-res. Però una altra figura ocupa tot seguit el seu lloc: és el meu pare. Jo no havia tingut mai cap bona relació amb ell. Sempre discutíem i ens insultàvem. Algun cop havíem arribat a les mans. Explica coses de mi que ignorava, de quan va conèixer la meva mare, de quan ell era fadrí i de quan era minyó. Tot seguit, el nen que representa el meu pare s’esvaeix i el seu lloc l’ocupa el meu avi que em fa un relat de la seva vida, igualment en una mena de compte enrere, des de la vellesa fins a la més tendra infància. Una vida que jo mai no vaig conèixer però que tenia el seu interès per les desventures que va patir. Després m’arriba una altra imatge que s’identifica com el meu besavi i fa el mateix, i el rebesavi,  i així, generació rere generació, fins a vuitanta-tres personatges lligats a mi des de fa dos mil anys. Confessions individualitzades seguint un ordre cronològic que, sorprenentment, tan sols duren un instant. M’adono que tots, jo inclòs, hem viscut històries força similars però amb matisos diferents degut a l’època i al context en què es produïren. Els relats coincideixen amb fets que han tingut lloc al llarg de molts segles, però adaptats a les circumstàncies personals de cadascú. Grans esdeveniments històrics en els quals ben segur van estar immersos amb prou feines hi són esmentats. Per contra, tots els meus ancestres parlen de misèries, de revoltes i de neguits; d’il·lusions perdudes i de somnis trencats. El balanç que fan de llurs vides és més aviat negatiu, amb pèrdues d’éssers volguts, accidents, desastres naturals, malalties i fam.  No calia posar noms a les guerres ni datar els infortunis car les cicatrius els havien deixat petja en la memòria de la pell. Però tots els avantpassats, tret de mi, tenen un nexe comú: s’han casat, han tingut fills i són baules d’una mateixa cadena familiar; una cadena que arrenca d’un passat remot i que no s’ha trencat mai malgrat les dificultats per sobreviure. Ara, l’enfilall de vides que generació rere generació han contribuït a bastir la desferra  humana en què jo, el darrer representant d’una família amb arrels mil·lenàries, m’he convertit, veuran com el fil es trenca irremissiblement per culpa del meu tarannà egoista i estèril. Amics meus, ancestres meus, us he fallat!

Torno a veure el meu jo carregat d’anys i em pregunta: Ha valgut la pena viure? Has après res de la teva trista existència? Què t’enduràs de la teva erma presència en aquest món? No l’he respost. Sé que quan acluqui els ulls m’enfonsaré en un somni etern; hauré mort i res meu no sobreviurà. L’estela de 83 generacions de la meva família desapareixerà amb mi. Segur que moltes més si em remunto als segles abans de Crist i fins al moment de  l’aparició de l’home sobre la faç de la Terra. Però tant me fa; el món seguirà girant i avançant erràtic per l’espai infinit alliberant un tènue rastre de fum. I jo seré una brossa de cendra invisible perduda en la immensitat de l’Univers.

Miquel P. Cortina

 

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Menú per a dos.
16 views
16 views

Menú per a dos.

Redacció - 23 de setembre de 2021
Mau, Atún, Buha, Noibenfet – Frase de la setmana
1610 views
1610 views

Mau, Atún, Buha, Noibenfet – Frase de la setmana

Redacció - 23 de setembre de 2021
F.C. Fruitosenc. Secció 4 Tocs.
36 views
36 views

F.C. Fruitosenc. Secció 4 Tocs.

Redacció - 22 de setembre de 2021
Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com