Històries que fan mal (19).

Per Miquel P. Cortina – imatge: istockphoto –

En Genís és un enamorat del motociclisme des que era molt petit. Als dos anyets ja corria pel pati de casa seva amb una moto de plàstic i anava amunt i avall empaitant les gallines, les oques i els ànecs que es trobava pel camí. Quan va complir vuit anys, son pare, que era mecànic, li va regalar una moto de debò en miniatura amb motor de dos temps que espetegava com un dimoni. El nen en gaudia molt i s’aventurava pels contorns del poble per a passejar i agafar experiència. Gelós de la moto fins al punt de no deixar-la provar ni als amics, tothom admirava la seva expertesa i deia que, si seguia progressant així, aviat esdevindria un campió com Toni Elias, Sito Pons, Alex Crivillé o Carles Checa. S’entrenava diàriament i cada vegada dominava més la màquina. Als 12 anys començà a competir. Una escuderia del Bages es fixà en ell i el va fitxar. Va iniciar la seva carrera amb motos de poca cilindrada però, a mesura que creixia, els seus sponsors li van facilitar models cada cop més potents. Ben aviat en pista superà els 200 km per hora, cosa força inusual en un vailet de només 14 anys. No arribà a guanyar cap títol important en la seva primera etapa com a pilot, però el noi era ardit, arriscat i amb fusta de campió.

Aquell mes de maig tenia lloc un campionat regional. En Genís, esperonat per l’èxit en competicions inferiors, volia assolir el primer gran triomf de la seva vida. Es va preparar a fons, car el seu somni era pujar dalt de tot del pòdium i aixecar ben enlaire el trofeu de guanyador. El dia de la cursa estava núvol, havia plovisquejat una mica i la pista estava humida. Com a resultat dels entrenaments del dia anterior, en Genís ocupava la posició 8 d’un total de 19 inscrits. Poc abans de començar la competició no plovia i tots els participants estaven tensos a la graella esperant la baixada de bandera. Quan el cap de cursa va donar el toc de sortida, els motoristes van arrencar d’estampida avançant-se els uns als altres de forma caòtica. En Genís de seguida es va situar entre els capdavanters. La gent que omplia la grada, inclosa la família del noi, romania expectant i es lliurava amb passió a l’estira i arronsa dels pilots per guanyar terreny als rivals, i aplaudia cada maniobra dels corredors per avançar el contrari. El circuit estava ben construït i tenia bon ferm, però els entesos deien que hi havia un parell de revolts bastant perillosos que els participants no podien menystenir. En temps de pluja havien d’alentir la marxa i baixar dels 200 km per hora si no volien sortir de la pista. En Genís ho sabia i les primeres voltes les va fer amb precaució. Passat el revolt tornava a prémer l’accelerador i emprenia la recta disparat com una bala. Davant seu hi tenia 5 rivals. Ell volia avançar a qui tenia més a prop. Hi havia moments que estaven tan junts que semblava que l’altre volia barrar-li el pas. Van arribar a l’alçada del segon revolt que virava cap a la dreta i en Genís intentà superar el seu company per l’estret passadís que hi havia entre ell i la zona de gespa. De cop i volta la roda del darrere derrapà, va perdre l’equilibri i la moto va fer un gir brusc xocant contra la del seu rival. Aquest, amb la màquina fora de control, va sortir de pista per entrar a la zona de gespa i sortosament no va prendre mal. Per contra, en Genís, a cavall de la seva moto embogida, va fer un salt esgarrifós en l’aire i va anar a espetegar al bell mig de la pista, provocant que dos corredors que venien per darrere l’atropellessin i el deixessin malferit. Ràpidament van aturar la cursa i un cotxe mèdic entrà a pista per socórrer els accidentats. En Genís estava inconscient, havia perdut el casc, tenia diverses contusions i un tall força profund al pòmul esquerre que li sagnava. La seva família, des de la grada, estava horroritzada. El pare del noi es va aixecar del seient i va córrer escales avall cap a l’ infermeria per estar al costat del seu fill. A l’escuderia que el patrocinava hi havia preocupació. Els metges que l’havien atès, de seguida van constatar que, en caure d’esquena sobre l’asfalt, s’havia danyat la columna i que les dues motos que li venien per darrere i que li van passar pel damunt, li havien trencat diverses costelles i provocat maganyes per tot el cos. Se’l van emportar de seguida a l’hospital i allà el van atendre d’urgència. Els seus pares van romandre a la sala hores i hores en espera de notícies. Segurament pensaven en el Genís infant, la seva dèria per les motos i el seu somni per esdevenir campió. Tanmateix, amb només 15 anys, el seu somni s’havia estroncat. Quan el cirurgià va aparèixer amb posat seriós i va reclamar la presència de la família, els seus pares van témer el pitjor. Els va dir que el fill salvaria la vida però que tenia un dany irreversible a l’espina dorsal que li havia provocat una tetraplegia, és a dir, una invalidesa total del cos. La seva mare va esclatar en plors. Com era possible que una criatura que tot just començava a viure estigués condemnada a romandre al llit o lligat a una cadira de rodes per sempre?

En Genís, en contra del que hom podria suposar, va acceptar amb resignació la seva minusvàlua i ja porta vint-i-set anys immobilitzat. Ara en té 42, i cada cop que guaita per TV una retransmissió de moto GP, sent com la seva ànima vibra i corre al costat del Marc Márquez a la conquesta d’un nou títol mundial.