Herba remeiera. El Llentiscle.

Per Miquel Puig i Soler –

De la família de les malves, anomenada vulgarment mata, el llentiscle és un dels arbustos amb més propietats curatives que es coneixen segons diuen gent d’aquesta comarca.“ Amb malves, tots els mals salves”. Antigament hi havia qui tenia per costum portar una bosseta de flors seques de malva a la butxaca, per millorar la comunicació entre persones i atreure l’amor. Costums antigues com altres rutines de caire increïblement personal i que es transmetien de pares a fills.

El meu avi Miquel solia portar una patata collida en lluna vella a la butxaca esquerra, pel dolor. Amb el temps quedava dura com una pedra, però l’avi sempre la duia. El pare també era molt creient amb aquests tipus de cures que solia arrodonir al seu albir. Poques vegades l’havia vist anar a missa però quan li convenia, de parenostres i altres oracions no n’escatimava cap. Quan algun mal afectava un familiar o animal, tenia una llibreta petita amb anotacions estranyes, pregueres inventades i estrafolàries receptes difícils de concretar que consultava amb desfici per trobar remei a la contrarietat que l’afectava. Jo la guardo aquella llibreta; sembla mentida que tan sols setanta anys arrere es pogués creure que quatre rames de julivert collides de matinada i posades en forma de creu en el peu d’un matxo coix,— el podés guarir. En aquells anys de pobresa i manca de medis calia adaptar-se a la realitat del moment. Tot era molt complicat.

Tornant al llentiscle, arbust com he dit molt ben considerat per les seves qualitats curatives, es localitza sobretot a la conca mediterrània i en llocs de temperatura suau i poc fredosa. És un arbust de fulla perenne que sol florir entre marc i maig, dels quals, en aquesta zona de l’alt i Baix Penedès se’n troben amb abundància. Tenia un cosí que era molt boletaire i ell anomenava el llentiscle “mata de cabrit”; deia que a la seva vora si solien trobar les llenegueres. Tenia raó. Ho vaig comprovar més endavant.

L’altre dia vaig rebre la visita la senyora Pilar gran entesa de les plantes medicinals que existeixen arreu del país. Abans, quan no hi havia els medicaments d’ara—deia, a les cases només es feien servir remeis casolans; pomades, infusions i fregues d’herbes que s’anaven a cercar on fos. Possiblement algunes no feien l’afecta desitjat però s’hi confiava molt en els efectes curatius de les plantes. Em va assegurar que actualment molta gent torna a fer-ne us per solucionar molts dels problemes de salut que pateixen, sense haver de recórrer a les pastilles que en molts casos poden tenir efectes secundaris indesitjables.

A la meva iaia sempre l’havia vist amb les cames embenades. Les varius la tenien mortificada de molt jove, pobreta. Plenes de nafres blavoses que li supuraven nit i dia li produïen patiments insuportables. Es prenia les cafi- aspirines a dojo. Un cop al mes el “Llaunetes” curandero del poble, home de caire místic, introvertit, de llavi fi i aureola de frare, venia per intentar alleugerar-li aquell dolor punyent que la feia patir. Li desembolicava les benes amb molta delicadesa i mirament, perquè quedaven enganxades amb la sang i el pus. De dins la maleta de fusta en treia les seves potingues per iniciar la cura miraculosa que alleugeria el malestar de la Dolores. Banys d’aigua de timó i llentiscle, oli de flor de sant Joan, untures amb pomada de trementina, esperit d’espígol, flascons d’olis i petites llaunes d’ungüents diversos, amb etiquetes respectives que determinaven pel que servien cadascuna. El més important però, és que la dona li tenia confiança. Quan vindrà el Llaunetes demanava? Desprès d’aquelles cures, neta i endreçada es quedava tranquil·la i molt més assossegada.

Aficionat com soc d’anar a la muntanya a buscar bolets, en alguns llocs hi sols trobar un parell d’homes remenant atrafegats enmig la bardissa i les llentiscleres. Ara ja sé que fan. Crec-crec. Les tisores de podar no paren. Apomen rams de llentiscle molt ben retallats que carreguen en una furgoneta i els porten als mercats, fins hi tot, n’envien a l’estranger. És una planta molt valorada i es paga força cara.

Com que per la comarca del Bages segurament n’hi ha, si ho voleu aprofitar es diu que van molt bé per les varius, morenes, gasos, mals de panxa, gota, reuma i una pila de coses més. Es poden marinar un grapat de fulles amb esperit per fer-se fregues als peus adolorits i netejar ferides.

La Pilar em va regalar un potet de sal d’herbes que és una meravella. Serveix per a aromatitzar tan la carn com el peix i confereix a qualsevol cuinat un sabor aromàtic i especial. Es com una picada salada que ho arregla tot. La composició per fer-la no és pas gens complicat. Heu de cercar les herbes més tradicionals i que us agradin i es solen fer servir habitualment per cuinar. Farigola, romaní, orenga, marduix, alfàbrega, sàlvia… En feu assecar les fulles i les moleu amb un molinet de cafè o un altre estri fins reduir-les a pols. Barregeu la mateixa quantitat d’herbes amb sal fina. Si us interessa pel peix hi podeu barrejar safrà. La flaire d’aquesta preparació enriqueix el menjar i li atribueix un aroma exquisit.