Entrevista a Lídia Pujol

El retorn a Sant Fruitós i el concert del 24 d’octubre.

Lídia, acabes de tornar a actual a Sant Fruitós de Bages. Com t’has sentit avui damunt l’escenari del Teatre Casal Cultural?

Doncs mira, m’he sentit molt bé. L’equip té molt de cos, l’espai és molt agradable.
Jo estava molt esgotada del dia anterior realment m’havia costat molt llevar-me perquè vam tenir un concert el dia anterior molt intens al Festival de Poesia de Sant Cugat i creia que seria realment difícil. També amb el tècnic de so ha sigut una mica però tot ha anat superant-se, tant el meu cansament com, el desencontre dels vincles sempre tan complexos entre persones.
És molt interessant això i poder arribar a quelcom que ho transcendeix tot, com pot ser, doncs, la poesia, la música, la trobada amb l’altre a través de la bellesa.

Ja havies vingut al nostre poble en altres ocasions. Quin record guardes de Sant Fruintós i del seu públic.

Em sap greu perquè tinc molt mala memòria i només de vegades en ocasions extraordinàries perquè ha passat algú tipus m’he pujat a un arbre o hi ha hagut un accident o ha passat algun problema o alguna cosa molt divertida, em sap molt greu però no tinc record de les experiències anteriors-

El 2016 vas inaugurar el festival Elles al Mas de Sant Iscle amb un concert molt reivindicatiu. Han passat deu anys. Creus que les coses que denunciaves aleshores encara continuen vigents?

Creus que les coses que es podrien denunciar en la manera de relacionar-nos que té com a referent que els dos primers germans de la història de la humanitat en el nostre simbòlic món cristià en els quals Caïm mata Abel en lloc de veure de quina manera podem entendre’ns i el que em refereixo és que el que l’ésser humà es relacioni de manera jeràrquica, competitiva…
La tendència que té el fort d’usar i abusar del dèbil és quelcom que estructura les nostres societats des de l’inici.
No és això el que veritablement anhela infinitament el cor de l’ésser humà, però estructuralment els poderosos tenen moltes eines per fer que les coses siguin d’una manera que sempre els privilegia i que, a més, no hi ha cap pedagogia i suport cap a la bondat, cap a l’amor, cap a la confiança, cap al vincle de qualitat que tots desitgem profundament.
Això és quelcom que estem en un moment bastant letal de la història de la humanitat que forma part de la vida a la Terra i bé, estem convidats a revertir-ho sempre.
Per tant, sí continuar vigent fins que desapareguem del planeta o desaparegui el planeta perquè el fem desaparèixer nosaltres, que som l’espècie capaç de fer-ho.

El juny de 2024 vas sorprendre una setantena de persones amb un concert secret a la Biblioteca Municipal. Què en recordes d’aquella experiència tan íntima?

Ah, sí. Era també la meva primera experiència d’aquest concert secret i va ser una trobada preciosa perquè, de sorpresa, amb què ens rebíem mútuament, doncs ens feia estar molt oberts i molt exposats a l’alegria i a la sorpresa i al vincle de qualitat.
Això, veus, va ser una experiència que recordo com a una cosa molt especial.

Has cantat en grans teatres, monestirs i espais molt singulars. Què tenen d’especial els concerts en pobles com Sant Fruitós on la proximitat amb el públic és tan directa?

Precisament això, poder mirar els ulls a la gent, poder veure que tots som vulnerables i que és aquesta vulnerabilitat la que ens vincula i a través de les lletres i dels missatges que sempre trio per cantar i posar la meva veu al servei d’aquests grans poemes o grans composicions em permet veure la ressonància que tinc en la persona que tinc davant.
Apel·len a l’inconscient col·lectiu a aquesta vulnerabilitat que som tots i que tots desitgem, doncs, que hi hagi una mica de tendresa i de calidesa en els vincles.

Després de diverses visites, hi ha algun lloc, persona o moment que associïs especialment amb Sant Fruitós o amb el Bages?

Ara mateix no t’ho sabria dir, però hi ha crec una cineasta, la Berta Oliveres Peig. És una noia que ha fet documental sobre les malalties mentals i amb qui vaig tenir en el seu moment força relació. Actualment no, però és una persona que entenc que és una gran artista.

Avui ens has portat la nova cançó. Per què has sentit la necessitat de recuperar precisament aquest repertori en aquest moment de la teva vida?

Quan tenia 13 anys va ser la primera vegada que vaig escoltar cançons de la nova cançó.
Va ser quan la meva mare em va dir que anés a la caixa, que fiqués 5.000 pessetes i que em donarien un disc. I aquell disc era un disc que es deia Temps, era Temps o Temps de cançons o alguna cosa així.
Era del 76 al 81 i allà hi havia cançons com El País Petit, cançons del Serrat, de la Bonet, de la Trinca, del Joan Isaac, del Pere Tàpies.
Em va agradar aquell disc jo no hi tenia relació amb la meva pròpia cultura jo havia estudiat en castellà havia estat interna en un col·legi i allà l’educació i tot era en castellà i el meu pare.
A casa meva es parlava català i castellà, però tota la meva educació va ser en castellà i realment no tenia vincle amb la meva pròpia cultura.
I tenia més vincle, precisament, amb el resultat de venir d’uns anys de dictadura en els que es prohibeix l’ús públic del català i això era quelcom que no pertanyia al meu bagatge.
He trigat tots aquests anys de la meva construcció personal i artística per anar relligant poc a poc, en cada repertori, en cada coneixença, en cada mestre, en cada poema, en cada obra de teatre, en cada treball amb el català gràcies a que vaig esdevenir cantant i he anat refilant i relligant-me de nou a la meva cultura fins a aquest moment en el que crec que dintre d’aquesta democràcia o entre molt entre cometes doncs cal ara defensar de nou aquesta cultura que torna a estar en perill per totes les circumstàncies que l’envolten.
I no només això, és per a mi important també perquè no només les arrels, qui perd les arrels perd la identitat, sinó que aquesta cultura és una cultura que precisament aquest any fa mil anys de la trobada que va tenir lloc el maig del 1027 als prats de Toluges, al Rosselló, quan homes i dones lliures es trobaven per acordar, per parlar de rebaixar la violència i acordar entre diferents i fer les sagreres al voltant d’esglésies, de camins reals on hi havia comerç perquè no hi hagués violència es prohibia l’ús de les armes que portés la gent a armes. Ès aquesta trobada a la que fa referència Pau Casals al 71 allà a les Nacions Unides quan li donen aquell premi i ell fa aquella parlada de I’m a Catalan, the greatest nation in the world. Doncs aquest any fa mil anys d’aquella trobada de la qual en parla Pau Casals.
I aquesta és per mi l’orientació d’una cultura que s’emmiralla en l’àgora grega, en el…
en la comunitat, en aquest home salvat d’un poble, en aquesta obertura cap a la qualitat humana, cap a l’amor, cap a la saviesa.
Aquest és el desig que crec que poden tenir totes les cultures, també la nostra, també Catalunya, també el català.

Aquella generació cantava per defensar la llengua, la llibertat i una manera d’entendre el país. Si avui hagués de néixer una nova cançó, contra què hauria de cantar?

Contra el mateix que hauria de lluitar qualsevol persona, qualsevol cultura, qualsevol poble oprimit.
Bueno, el mateix, em remeto a la primera escena de la Bíblia en què Caïm mata Abel per gelosia, per sentir que no és reconegut. Aquí jo crec que el que hi ha és una necessitat infinita de pedagogia, d’amor, com puguin ser les cançons de Lluís Llach o el mateix Ramon Llull quan diu que trobar l’amic un home que moria sense amor i preguntar a aquell home per què moria sense amor i aquell home respongué que ningú li havia donat coneixença de l’amor ni l’havia instruït a ser amador.
Crec que vivim en una estructura que va en contra del que veritablement som i desitgem profundament. I crec que això s’ha d’aprendre, i ho has d’aprendre perquè hi hagi una estructura que propiciï això.
Crec que el mal és estructural, és haver normalitzat que la violència, és la manera de relacionar-nos, que la competitivitat és la manera de relacionar-nos, que tenir més que l’altre és tenir vàlua.

Has interpretat cançons d’artistes com Ovidi Montllor, Raimon i Lluís Llach. Hi ha alguna d’aquestes cançons que, amb els anys, hagi adquirit per tu un significat diferent?

Les grans lletres sempre van adquirint un significat diferent en tant que tu vas fent un creixement personal en relació amb mirar la vida amb una mica més de fondària i els anys sempre et donen almenys en el meu cas una mirada una mica més profunda i és la qualitat dels grans poemes que sempre t’acompanyen d’una manera nova perquè tu ets nou amb cada crisi amb cada tempesta que travesses aquesta pau intensa que un sent després d’haver travessat camins i dificultats i d’anar-se acostant a la bellesa i a la mort, que això també és la gran aventura del final de la vida, tenir la mirada disposada a fer el gran moment de la curiositat màxima que ens espera.
Jo de vegades quan surto d’un concert tinc la sensació que podria morir en aquell moment perquè he establert vincles de qualitat i una bona abraçada en acabar quan et trobes amb el públic.
És un moment preciós per dir ara em sento que tinc relació amb allò que dona sentit a la meva vida i podria morir en aquell moment.
No sé, totes les cançons que m’acompanyen des de l’He mirat aquesta terra o Cançó de Bressol del Serrat o L’arbret vora el camí que és una cançó lliris que tota la vida m’ha acompanyat que trobo que té una lletra preciosa o Les llàgrimes del Moliner també és una lletra que m’ha acompanyat tota la vida no sé, totes les cançons són si tenen un bon poema sempre t’acompanyen a tota la vida.

Moltes de les cançons d’aquella època van néixer en un context de censura i repressió. Creus que els joves d’avui poden sentir-les amb la mateixa intensitat que les generacions que les van viure?

El context és molt diferent, però estem parlant de ser reconeguts pel que som, no pel que tenim. I aquest és un tema que travessa tota la història de la humanitat. Els poderosos senten que són perquè tenen més que els altres. I això és un error des del meu punt de vista, és una estupidesa molt gran. Però és això el que ensenya l’algoritme, el que ensenya el poder, el que ensenya l’estructura. Tenir més que l’altre, tenir-ho més gran que l’altre, tenir en comparació amb l’altre, quan cada un de nosaltres és una peça única, és algú únic.
Ningú pot viure la teva vida ni pot morir la teva mort. I això és per a tots.
Si a això no li dones la importància que té, i la importància és el que tens, o la capacitat de sotmetre a l’altre, tu pots comprar un cos, però no pots comprar l’amor, que és el que veritablement desitgem tots.
Per tant, crec que la dificultat que tindran per arribar a aquestes cançons a la gent jove d’avui és la dificultat que tenen per arribar a si mateixos a través d’aquest preservatiu integral que és la pantalla o aquesta mamadera que representa el fet de preguntar-ho tot i rebre-ho tot mastegat i amb una resposta sense fer el camí que hi ha entre el problema i la solució, perquè aquesta és la realitat d’una intel·ligència artificial que està a l’abast de tothom, en lloc de ser una cosa professionalitzada i específica per cada professió.
Un metge que tingui unes eines, una persona que necessiti unes eines, que pugui ser mestre o que pugui ser el que cadascú vulgui. Però aquí hi ha un carnet de conduir en aquest nou món virtual que no s’ha tret ningú. S’ha tret l’eina, s’ha convertit en un absolut…
No hi ha un codi de circulació, no hi ha multes, no hi ha penalitzacions, no hi ha radars.
Tot això és pecat mortal. Tot això és un crim contra la humanitat i contra la joventut i contra les escoles i contra la gent jove. És un crim dels més grans que ha comès la humanitat.
Això, vivim en una època de presses i pantalles i missatges molt curts.

Creus que estem pendents de la capacitat d’escoltar la veritat en la música o en les persones?

És una mica el que et deia abans, vivim darrere d’un ciclop que és propietat de corporacions que ens han robat tot el coneixement de tota la història de la humanitat per crear aquestes eines que estan sesgades i que algorítmicament redueixen la nostra mirada a més del que nosaltres ja veiem. Sempre més, més.
Mai havíem tingut tanta informació i havíem sigut tan estrets de mires. Perquè és que tenim un intermediari entre nosaltres i el coneixement. Ja no mirem la vida pels nostres propis ulls. La nostra mirada és una mirada amb matisos, amb profunditat de camp. Són dos ulls. Aquest ciclop que és propietat d’aquestes corporacions que ens han robat totes les dades, tot el coneixement, tots els grans autors, que han robat l’autoria de tota la humanitat, i que diuen que aquesta eina és propietat d’ells, jo dic que no, dic que és propietat de tothom, que aquestes eines són de tots i que cal crear una escola per accedir-hi, uns límits, una especialització. I dic això, dic sobretot que això ha estat alimentat amb quelcom que és de tots i de tota la història de la humanitat.
No es pot robar tot això i quedar-nos tan tranquils dient que ara això ja està fet. No, no està fet i és nostre. I això cal que els estats i que les persones lluitem perquè tinguem consciència d’això.
No pot ser una IA propietat d’una corporació, perquè ha estat creada, alimentada i educada amb les dades de tot el que ha arribat a conèixer l’ésser humà al llarg de tota la seva història.

Quan un artista es posiciona davant d’una injustícia, inevitablement pot incomodar una part del públic. T’ha comportat algun cost personal mantenir-te fidel al que penses?

Això, evidentment, quan un tria dir una cosa i no dir-ne una altra, et posiciones i segurament sí, és clar, es paga un preu, però és que no ho puc evitar tampoc. Em refereixo que quan jo dic que soc una artista vol dir que tinc molts problemes personals, que tinc molta misèria, que tinc molta matèria prima a compostar, a elaborar, a rumiar, a digerir i a treure’n una flor en el millor dels casos o un engendre, no?
Diguéssim que ser artista vol dir intentar ser persona, vol dir de tota la misèria que un té, de tota la merda que un té, intentar compostar-la i fer-ho d’una manera creativa.
Una màquina no ho pot fer això, perquè no té misèria, no té dubtes, no té pors, no té angoixes, no té traumes, no té abusos de tota mena.
Per tant, no el perquè de l’art és precisament intentar establir vincle. No perquè tu et baixis una aplicació i puguis tenir més paletes de color o que t’ho faci una màquina no vol dir que això sigui art.
Art sempre passa per l’elaboració de lo propi fins a treure’n una flor, d’aquella flor un fruit, i d’aquell fruit poder-lo compartir amb el públic.
Aquí és el camí, aquest és el camí de l’art.
Parteix de la muntanya de fems que portes a la terra, que la barreges, que treballes, que treus les males herbes, que lligues, que poses canyes, que llavors ve un pugó, que llavors és tot el que podries aprendre en un hort.

Has dedicat part de la teva obra a donar veu a persones i realitats sovint silenciades. Quina veu creus que avui no estem escoltant prou?

La veu que s’està apagant, el més valuós de l’ésser humà, el seu potencial de reflexió i d’orientació de la seva eina principal, que és el pensament cap a allò que veritablement som, que és l’amor, i que és la llum, i que és la capacitat de discerniment.
I el fet que tots i cada un de nosaltres som una peça única que està convidada a establir vincles amb l’altre per créixer.
Som únics en relació.
Aquesta realitat està en vies d’extinció perquè vivim darrere d’una pantalla i d’una homogeneïtzació molt gran.
Aquí crec que hi ha alguna cosa que està en un moment letal, que està en perill i demana que parem tot i que mirem el món i que ens impliquem.
No sé. És la mateixa batalla de sempre, només que ara les eines són molt poderoses.

Després de tants anys cantant, què et continua emocionant quan puges a un escenari?
I què t’emociona fora dels escenaris?

Em continua emocionant que, tot i el que estem parlant i compartint, encara estem aquí. I mentre siguem aquí, la nostra llibertat personal podrà triar una cosa o una altra. I crec que és important que la llibertat personal pugui triar allò que veritablement la fa lliure i dona sentit a la seva vida, i no aquest esclavatge en el consum i en el tenir i en aquesta actitud que té l’espècie, sistèmicament parlant, que és devastadora i bé, què farem?

Amb els anys canviem. Hi ha alguna idea, convicció, manera de veure la vida que defensaves de jove que avui qüestiones?

Sí, jo recordo que el feminisme. Com que jo havia fet sempre els meus projectes i no havia tingut gaire relació amb persones de l’altre gènere, que no fossin les que jo triava i les que eren persones més que homes, no vaig tenir mai la problemàtica personal de pensar…
Homes, dones, és igual, tota la varietat que vulguis, vull dir, sigui el que sigui, que t’hagi tocat, jo cerco confiança, cerco vincles, cerco la persona, el que em pugui donar aquella persona, més enllà que li hagi tocat, del color, de l’estatus, del gènere, de la religió, del que sigui, el vincle que estableixo amb aquella persona, perquè pot ser de tot, totes les seves peculiaritats, però és una persona i desitja ser persona.
I això, doncs bé he hagut de veure amb el temps que mentre hi hagi masclisme és necessari el feminisme i que tan bon punt desapareixi el masclisme, doncs desapareixerà el feminisme, doncs perquè no hi hauran abusos intrafamiliars, abusos de l’ús de la força, sempre. És una mica el de sempre. Però jo creia que això, com jo no ho havia viscut, doncs no existia. I bé, amb el temps, sobretot el que cal és això, és una actitud que confronti la injustícia i l’abús de poder, de qualsevol mena.

A vegades sembla que per gaudir de grans propostes culturals cal anar a Barcelona.
Què aporta als artistes i al públic portar la cultura a municipis més petits?

Doncs mira, els artistes tenir vincles, ser reconeguts d’una manera en la qual la gent no està enfarfegada per tantes coses i veus molt més interès perquè precisament aquesta enfarfegamenta com l’enfarfegamenta que tenim d’informació i de mentides i de semiveritats i de falsedats i de posveritats i de tota aquesta cosa que ens està atraient l’interès per tot el que passa.
Aleshores, quan vas a un lloc més petit, la gent té més capacitat d’atenció i de digestió i de reconèixer.
I jo entenc que no estem tan enfarfegats.
O sigui enfarfegats amb la plenitud del sentit i el significat de la paraula, no?

Què li diries a una persona jove de Sant Fruitós que vol dedicar-se a la música però que veu un futur professional complicat?

Mira, si tens clar el teu missatge, si creus en alguna cosa, l’únic que li pot donar sentit a la teva vida és lluitar per compartir-ho i comunicar-ho. El futur professional està complicat per tot arreu.
Pensa que fa pocs anys ser programador informàtic era una gran carrera de futur i ara mateix els programadors informàtics acaben d’ensenyar a programar les IA i tota aquesta professió està extingida.
I la gent que potser té 45, 47 anys ha de reprogramar tota la seva vida i començar de nou.
Vull dir que jo crec que tot allò que és humà és l’únic que queda.
Són les humanitats, és la poesia, és tot el que pots fer amb les mans i que les màquines no tenen mans.
És tot el que és construir, és llaurar, és cuidar, és abraçar, és tot el que tingui el cos, és cantar, és la presencialitat.
Evidentment, les màquines també ara ja poden fer les cançons i els discs i tot, però un concert, una presència, una guitarra i una veu i una mirada i un bon poema, la presència la presencialitat ho és tot i aprendre a fer foc amb dues pedres segurament és el més modern que hi ha ara mateix tornar a Atapuerca, vamos no sé.

Per acabar, quan el públic de Sant Fruitós torni a casa després del concert, què t’agradaria que s’emportés més enllà del record de les cançons?

Un diàleg amb si mateix, un vincle amb si mateix, amb la possibilitat infinita del seu desig.
Del seu desig, sí, una conversa amb si mateix. Un abraçar-se a si mateix.
Perquè a partir d’aquesta abraçada, aquest tot comença per un mateix, hi ha aquella frase d’home salvat en poble, de l’Espriu, amb el qual començo el concert, amb aquest he mirat aquesta terra, t’he mirat a tu i m’he vist, i soc jo. Aquesta és la paradoxa.

Quan vas actuar a la Biblioteca de Sant Fruitós hi havia un detall que ens va cridar especialment l’atenció. Cantaves descalça. Hem vist que en altres ocasions també has anat descalça. És una qüestió de comoditat, és una manera de sentir-te més connectada amb l’espai o té un significat més profund per tu.

Sí. Per a mi, cantar descalça és tocar terra per enlairar-me el més possible.
És com el poema de l’Enric Gispert, que diu l’arbre no sap d’on li ve l’esperança ni a qui donarà la seva primavera.
Entre dos infinits el tronc escolta aquest corrent estrany.
L’arbre no sap, però l’arrel es clava neguitosa mentre algun brot ja és dolç del fruit futur.
Doncs aquesta és l’alarma per poder donar un fruit present pel futur, en aquest ser present.

Tens altres rituals?

Sí, dutxar-me amb aigua freda per treure’m la por.
Sempre em dutxo amb aigua freda per treure’m la por i sortir allà tota espolsada de pors i tenir coratge per enfrontar-me a la vida compartida, a la mort, a la vida tal com ve.
I a la transcendència, perquè estic absolutament segura que l’amor venç la mort.

Gràcies Lídia per dedicar-nos aquestes paraules que ens ajuden a donar sentit i a entendre del tot el sentit el teu concert.