0 Shares 292 Views

Entre poc i massa.

22 setembre, 2020
292 Views

Per: Miquel Puig i Soler –

L’altre dia parlant amb un bon amic de Vilafranca que té un important magatzem d’adobs, pinsos, i tota mena d’utensilis propis de la pagesia, em comentava que tenia una cinquantena de caretes de les que utilitzen els seus clients per sulfatar, ensofrar o fumigar amb herbicida. Sol ser la quantitat que en ven cada any. El dissabte se li van acabar, i més n’hagués tingut —deia.
Tan debò els que han fet la compra no les hagin de fer servir, puix no crec que les simples mascaretes del meu amic serveixin per aturar cap mena de virus perillós, que com preveuen els entesos es pot escampar amb prou facilitat. Potser un pel massa exagerat— els temps ens ho dirà.
A la Maria la vaig conèixer en la meva infantesa i era una noia d’uns vint-i cinc anys que vivia als inicis del carrer Pedró amb la seva família. Crec que era germana del sastre mut. “Molts no sabran de qui parlo”. Encara que vagament, recordo la fesomia de la Maria. Jo no tenia més de vuit anys. Era una noia dolça, agradable, i força bonica. Cabells molt negres llargs fins les espatlles i uns grans ulls grisosos amarats de melangia pel fet d’haver de suportar per aquell pes funest que li oprimia el pit a tothora. Era tísica, i el seu estat de salut era molt precari. Venia alguns dissabtes per ajudar a la mare a netejar la casa i el magatzem. En quan havia acabat la feina, la mare li feia un bon berenar i l’obligava a menjar-se’l. Era el que més li convenia per combatre la podrida infermetat que la consumia. Estava molt dèbil i no tenia esma de menjar, però l’Engracieta de cal Escrigas li obligava.
N’hi havia altres com ella a Sant Fruitós— com a la majoria de pobles. Un de tantes penyores miserables que ens va deixar la podrida guerra.
Parlo de fa més de setanta anys però tinc ben present que els pares, sabedors del greu problema de contagi que planava quan se t’acostava un tísic, intentaven pal·liar la circumstància prenent totes les precaucions possibles. Nosaltres érem petits i no en sabíem res del perill que comportava la presència d’aquella noia. Ella si que ho sabia. Quan ens hi acostàvem es girava de costat i es tapava la boca amb la ma plana i hi intentava apartar-se el màxim possible de nosaltres. Llavors no n’hi havia de mascaretes que filtressin el seu alè emmetzinat.
Al cap d’un temps la noia va deixar de venir. Nosaltres no en vam fer cas fins que un dia mare em va dir.— Miquel, la Maria ja jo vindrà més. S’ha mort.
Ves,— i què? era tísica. Els seus pulmons secs com una estopa havien deixat de ventilar l’aire de la vida. Se li ha acabat el patir, pensava la gent….En aquest cas dramàtic, va ser poc el que es va poder fer per ella.
Mentre estic embrancat escrivint aquesta col·laboració desitjant que el nou virus no ens afecti de ple, veig que les notícies van constatant nous cassos d’infectats arreu. No trobeu que fa olor de podridura aquest assumpte? Com es deu haver generat? com el de les vaques, o l’oli? Potser que algun dia en sabrem la veritat?
Dimarts que ve, es l’aniversari de la meva filla Gemma. Com sempre, em toca cuinar—ja m’agrada. Prepararé un plat que no falla mai. Ni poc ni massa. Quedarà perfecte.
Un lluç al forn amb patates i alguna mena de closca, musclos, escopinyes, cloïsses, ja ho veurem.
Per vuit persones compreu un lluç ben fresc de quilo i mig en amunt. Li feu tallar el cap i l’obriu per la panxa fins la cua. Feu treure l’aresta, que junt amb el cap i unes verdures en feu un bon brou, amb una cullerada de pebre vermell. Amb un litre en teniu prou. El coleu.
Feu escalfar el forn a 180 graus. Poseu en una plàtera un bon raig d’oli i un llit de patates ben fines, una ceba tendre també tallada a rodelles, sal i pebre. Arruixeu amb una mica més d’oli. Deixeu coure uns quinze minuts; traieu la platera del forn, col·loqueu el lluç al damunt salpebrat amb dues fulles de llorer. Ho poseu al forn. A part, en una cassola amb un raig d’oli i haureu fet sofregir mitja dotzena d’alls pelats i laminats. Quan s’enrosseixin hi poseu tomàquet ratllat si potser natural, una cullerada petita de pebre vermell i un got de vi blanc. Ho deixeu cuinar cinc minuts a foc lent i junt amb una picada a base d’un gra d’all, ametlles, julivert i unes llesques de pa fregit i tireu damunt del peix. Deixeu coure deu minuts més. Com he dit, si hi voleu posar alguna mena de marisc li poseu just el temps d’obrir-se.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com