Els bolets i el vi, i més – 2

M. 1458
…..
No obstant això, fa anys, un metge francès, Dr. Bastien per més senyes, va voler veure si el tema de la faloide era cert i es va menjar una d’elles, sencereta, davant de testimonis, no sense abans haver-se preparat ell mateix una mena de poció, possiblement al més pur estil Panoramix (o com es digués el druida d’Astèrix), que era ni més ni menys que un compost a força de sèrum de clorur, glucosa, vitamina C massiva, penicil·lina i ercefuril, que li va ser aplicat pels seus amics un parell de dies després d’haver menjat el fong. Ho va passar malament, però va sobreviure! Doncs ja se sap què fer, en cas que algun agosarat vulgui repetir la gesta del Dr. Bastien… Ara bé, pel que a mi respecta, no l’hi recomano a ningú! No val tan sols la pena copiar aquesta recepta, crec jo. Però aquí queda. Sense anar tan lluny, jo mateix, quan era un agosarat adolescent, als 16 anys, crec, per una simple aposta de fatxenda amb els amics (ara no ho faria), a Tossa de Mar em vaig prendre mitjana Amanita muscaria, la dels nans, vermella amb pintes blanques, per a mi la més bella del món. Sabia que no era mortal, però sí tòxica. Resultat: 24 hores dormint sense parar, passejant pels núvols i dormint en matalassos tous i voladors va ser l’experiència que vaig tenir quan em vaig despertar, però res més. Ho vaig passar molt bé, encara que em vaig guardar de prendre vi amb l’exquisida bolet, ja que encara estava jo amb les antigues creences, i ho dic perquè efectivament era exquisida. El que no recordo tan bé és quin gust tenia. Però recordo vagament la canyella i altres espècies molt fines i penetrants. Aquesta Amanita muscaria (amanite tue-mouches, en gal) és la responsable d’aquella tan usada frase catalana “estàs tocat del bolet” (‘estàs tocat per bolet’ literalment, o ‘estàs malament del cap’, en castellà). Resulta que l’extravagant bolet, al·lucinogen ell, ja l’utilitzaven els antics romans per, segons ells, “matar les mosques a l’estiu”. Solien col·locar uns platets amb llet i mel a les finestres; les mosques anaven a per la pitança i, al menor mos, queien “rodones” dins el plat, mortes, segons creien aquells italians. Més no era així; el que passava és que els al·lucinògens de la muscarina, i després, al cap d’una bona estona, pel que sembla ja s’havien revifat i … a més veure. En els anys cinquanta del segle passat, es va posar de moda en els pobles, i fins i tot a les capitals, albergar a cada casa, dins d’una espècie de peixera amb una mica d’aigua, el que en l’època s’anunciava que era “el bolet”. I privava que ni les malalties ni les desgràcies entressin a les llars on tenien a aquest hoste en un lloc preferent, sobre els bufets o de vegades a la taula del menjador, o fins i tot damunt de l’aparador que normalment hi havia a l’entrada de les cases. Això ho recordo jo molt bé. Fa alguns anys, li vaig preguntar a la mare si em podia dir de quin bolet es tractava i em va informar que li deien “bolet”, però que en realitat no ho era, tot i que micomiceto probablement si. Segons ella, es tractava dels baixos (lies, mares, fang, residus) de les tines de ciment de vi que quedaven al fons de les mateixes un cop trasbalsat el vi, i allò era en realitat el “bolet” i no una altra cosa. Fins i tot es va arribar a vendre aquesta substància, ja que la gent estava molt interessada per ell. O sigui que, d’una manera o una altra, una altra vegada junts els bolets o fongs i el vi. En aquest cas, bolets més vi, ¡igual a miracle! ¿I si tornéssim a intentar-ho, això de la venda de la referit potinga, ja que, d’això, dels baixos, les mares del vi, tant ens sobra? Un negoci que pot tornar si es tracta amb afecte i es dissenya amb encert? ¿Venut en ampolles petites de les de farmàcia o de cas de perfum? Segur que algú algun dia ho farà! I després direm que ja ho sabíem. Un tema per desenvolupar, sens dubte. (Smile)
Bé, parlem una mica dels bolets bons, que gairebé ho són tots, i dels vins, ja que aquests últims sí que són tots bons (sense el gairebé), potser uns més afortunats que altres, però no passa d’aquí. Ja en 1953, un gal, Paul Ramain, va escriure un llibre anomenat Mycogastronomie, que és un gran tractat del paper dels bolets a la gastronomia (gastronomia = dinar + vins, és clar). Contràriament al que la gent pensava, el nivell de nutrició dels bolets és força baix i són comparables als vegetals més comuns: només 350 calories per quilo de bolets frescos. Però, quan s’acosten al bosc, recordin: recol·lectin només els bolets que coneguin, no temptin a la sort tallant bolets que desconeixen, si us plau, i respectin en tot moment l’entorn, i els perennes terres … A més, recordin-bé: no es viu del que es menja, sinó del que es digereix. Però si al final tot acaba per saber-se, quina dimonis!

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin