Els bolets i el vi, i més – 1

M. 1457
El fet que aquesta dinàmica parella, els bolets i el vi, sempre ha tingut mala fama per constituir, gastronòmicament parlant, un matrimoni fatal, es deu probablement al fet que les enraonies sense massa fonament sobre el particular daten de temps ancestrals, quan les creences i imaginacions, les caces de bruixes de l’època, les persecucions inquisidores i les històries transmeses pels majors de generació en generació campaven al seu aire pel món sencer. Millor era qui fantasiava més sense cap fonament ni prova fefaent. I molt segurament que aquestes històries succeïen a la vora de la llar familiar a l’hivern, perquè la gent gran poguessin impressionar xanxejant als més petits i, de passada, dificultar innocentment i sense voler volent els seus dolços somnis, perquè amb el terror impartit al voltant de l’esmentada xemeneia els infants ja s’iniciaran en la lluita per la cruenta vida que els esperava i, sobretot, per arribar a ser uns homes fets i drets el dia de demà, segons ens explicaven els propis narradors de la família (jo, almenys, encara ho recordo d’aquesta manera.) Corrien els temps de quan els bolets no es coneixien tan bé com ara, almenys tècnica i morfològicament. Hi ha infinitat de llibres de tot el món que parlen del tema molt a consciència i la cosa sembla estar més clara que mai, per sort del gastrònom, de la gastronomia en general i, per què no ?, també del vi.
Hi ha pocs bolets mortals de necessitat; crec que unes quinze o divuit, aproximadament. Seria lògic, doncs, que, si un d’aquests bolets es prengués acompanyat de vi, sense cap dubte la persona moriria sense remissió. Però, si es prengués sense vi, també sucumbiria sense remei, igual que en el cas de la vinculació bolet-vi. Segurament que, per això, els bolets comestibles pagaven en pors pels bolets fatals, de la mateixa manera que el vi involucrat en l’àpat pagava per tots els vins. Males factures, sense cap rebut, amb l’excepció del cos del delicte si es donava el cas. I era en aquestes ocasions quan els bolets i el vi (vagi-se’n a saber el perquè) entraven en una absurda i negativa espiral gastronòmica sense retorn ni investigació i, per tant, sense solució. A més, per més coincidència positiva, els bolets tenen (menys l’alcohol) una morfologia molt semblant a la del vi: 85/90% d’aigua, 3,5% de carbohidrats, 3,5% de proteïnes, 1% de minerals ( com la potassa, el fòsfor o el ferro) i 0,05% de greixos, molt poques calories, sent a més molt digestius si estan ben cuites. Així mateix, elles, per si soles, netegen els intestins, ja que contenen cel•lulosa i això és favorable per a la diabetis, a causa que no porten ni greix ni sucres. Porten vitamines A, B, B1, B2, D (llegums) i E. La majoria, encara que siguin comestibles, són lleugerament tòxiques (unes més que altres -algun dia parlarem d’això-) si no estan ben cuites, però això no té res a veure amb el vi, sinó amb la cocció, que és un assumpte molt diferent i bàsic. Si aquest tipus de bolets produeixen recargolaments a l’estómac o vòmits immediatament després d’haver-les ingerit, no hauria d’haver cap perill per a l’individu, ja que la fisiologia les expulsaria del cos molt aviat. Però si, malgrat tot, hagués necessitat d’ingrés hospitalari, seria molt convenient guardar un exemplar (o un trosset) del bolet traïdor per poder mostrar-la al metge. I, per favor, ni fixar-se en l’aroma dels bolets, ja que els pitjors tenen suggestius aromes, com ho és el cas del pitjor d’ells, la temuda Amanita phalloides (curiosament la millor del món és una altra amanita, l’Amanita caesarea) , que desprèn una aroma que recorda a la farina fresca, molt agradable i, però, la seva incubació en l’organisme és llarga i fatal. Un es troba bé després d’haver-la menjat (repeteixo, amb vi o sense) i feliç com el que més. Però, quan arriben els primers símptomes de la seva maldat, crec que al cap d’una setmana, ja no hi ha remei i és massa tard, pel que ell demostra al seu aire que el mortal efectivament ho és, ja que el pobre ja té el fetge destrossat pel lent i continuat impacte de la muscarina i la faloidina. Pel que sembla, aquest bolet no té cap pressa; només vol assegurar l’èxit que li tocarà al final de la contesa, sorprenent mortalment a l’innocent i malmès actor.
…..

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin