0 Shares 231 Views

El planeta de porcellana.

7 desembre, 2018
231 Views

M. 1440

La Júlia vivia feliç, amb els seus pares i un germà més petit, en un bloc de pisos d’una ciutat força gran. Per anar a l’escola havia de pujar a un autocar que feia el transport dels alumnes. Durant el trajecte, la feia petar amb els companys i diguem que estava contenta, però hi havia una cosa que la molestava molt. Els seus amics i amigues solien parlar del què els agradaria fer quan serien grans. La Júlia no tenia ni idea del que a ella li agradaria fer, i no suportava la pregunta:
– I tu, Júlia, què voldràs fer quan siguis gran?
Aquestes paraules la deixaven tallada de cop. No ho sabia, i per molt que dissimulés, li semblava que quedava com una perfecte idiota.
– És que encara no ho sé… No n’estic segura… contestava amb desgana.
Aquesta incertesa la deixava força preocupada. I encara més quan veia que tots els seus amics i amigues deien que sí, que ells sí que sabien què voldrien fer de grans. Almenys tots sabien què els agradava en aquell moment, que ja era prou per sortir del pas. Fins i tot, la Marta , ho sabia, deia que voldria fer de bomber.
Doncs bé, la Júlia, res de res. No tenia ni idea de quina era la seva inclinació, només sabia que aquesta pregunta se li feia molt antipàtica.
L’autocar d’anar a l’escola deixava la Júlia molt a prop del bloc de pisos on vivia, de manera que podia fer el recorregut a peu. Un divendres a la tarda, al tornar de l’escola, caminava per la coneguda voravia quan, a sobre d’un contenidor de deixalles, hi va veure un objecte que brillava.
A la Júlia, mai se li havia acudit tocar res de les coses que la gent llença, però aquell dia es va quedar parada davant d’aquell objecte que semblava una tetera xinesa. Ben mirat, però, no era cap tetera; segons com, semblava la làmpada del conte de L’Aladí. Però no, tampoc no es tractava d’un llum. Fos el que fos, la Júlia va sentir l’impuls d’agafar aquell objecte i marxar corrents cap a casa seva. No se’n va poder estar.
El primer que va fer quan va ser dalt del pis va ser rentar-ho ben net, perquè ai hec! Vés a saber qui ho podia haver tocat! Un cop net i ben eixut s’ho va mirar detingudament.
Era una peça de porcellana delicadíssima i a cada costat hi havia un dibuix molt bonic.
Tan bon punt la seva mare va arribar a casa, a la Júlia li va faltar temps per ensenyar-li la troballa. La seva mare, també s’hi va interessar.
-Vaja, va dir, això és una tassa antiga. És una tassa de porcellana amb broc. Les feien així per donar beure als nens petits i als malalts. Podien xumar pel broc i bevien sense tacar-se. És molt bonica i segurament que val diners. Trobo estrany que l’hagin llençada a les escombraries.
A l’hora de sopar, la tassa amb broc va ser un dels temes de conversa de tota la família. I, quan va arribar l’hora d’anar-se’n a dormir, la Júlia va posar la tassa sobre la seva tauleta de nit.
Estava estirada al llit, amb el llum de la tauleta encès, i no podia deixar de mirar aquella tassa antiga tan bonica i que brillava de manera especial.
La son feia presència a la carona de la Júlia, però ella es resistia a tancar els ulls. S’estava així, que si m’adormo que si no m’adormo, quan a fora de l’edifici es va sentir una força ventada. El vent bufava tant fort que va obrir la finestra de la seva habitació, i tot va ser molt ràpid. El vent, fent en una espiral, va arribar fins on era la Júlia, i, zuuum! la va xuclar.
Un cop dins el remolí, el corrent s’emportà la Júlia per la finestra i l’arrossegà cel enllà. La Júlia sentia que el vent li feia donar voltes i més voltes mentre se l’emportava lluny de casa seva. El vent l’arrossegava ves a saber on.
La veritat és que sentia una mica de por, però va pensar que no podia perdre la serenitat, que no es podia espantar perquè tot allò tan estrany havia de tenir algun significat i que ja el trobaria.
Al cap d’una estona de dona voltes dins aquell remolí, va obrir els ulls i, oh meravella! Estava envoltada d’una gran varietat de colors preciosos que anaven canviant de lloc. Es trobava dins d’una espiral de llums i de colors. La Júlia es va deixar gronxar com si anés sobre una onada del mar; s’adonava que no podia combatre contra aquella força encara que dintre seu sentis una gran intriga.
Per sort aquella mena de viatge no era pas desagradable, sinó tot el contrari. Se sentia voleiar com si fos una ploma fins que, de mica en mica, aquell remoli de vent i de colors la va deixar anar amb suavitat en un lloc molt sorprenent.
Tot era de color blavós, els edificis, el paisatge. Tot. No s’hi veia ningú i era molt net. La temperatura, agradable. La Júlia no havia vist mai un paisatge semblant. I, enmig d’aquesta atmosfera tan delicada, quan encara no s’havia refet de la sorpresa, va començar a sentir veus que la cridaven. Sortien nens, nenes i persones grans de tots cantons que la saludaven com si ja la coneguessin
– Hola Júlia! T’esperàvem! Que contents que estem! Benvinguda al Planeta de Porcellana!
– La Júlia va pensar: “ què dieu del Planeta de Porcellana…?”
– Sí, sí li van contestar unes nenes, has arribat al Planeta de Porcellana.
– No n’havia sentit parlar mai d’aquests planeta – va respondre la Júlia.
– Ah! no en facis cas d’això, li van respondre.
– Anem, anem, li van dir, tot agafant-la de les mans, hem d’arribar al Castell.
Amb aquestes explicacions tan imprecises va començar a caminar envoltada de cares alegres en una ciutat que estava tota feta de porcellana. Això és extraordinari, pensava la Júlia.
Al cap d’una estona de caminar van arribar davant del Castell del qual parlaven tot aquell jovent. Era magnífic i també de color blau, la Júlia no n’havia vist mai cap d’igual. La gran porta es va obrir i tots van entrar dins. Ara hem de dinar, va dir una noia que semblava que tenia una certa autoritat, la Júlia deu tenir gana…després ja li ensenyarem totes les estances.
Aquell Castell era molt gran: sales d’estar, dormitoris, una cuina… i, sobretot, hi havia sales- tallers per dibuixar i pintar. Li van explicar que allà hi vivien moltes persones, precisament perquè eren dibuixants i pintors. N’hi havia de totes les edats.
Aquesta serà la teva taula, nosaltres ja t’esperàvem i t’ensenyarem a pintar. El cor de la Júlia bategava fort, no entenia res,… sembla com si hagués guanyat una beca – pensava. Però no sé on sóc, de moment faré el que em diguin – va pensar.
Les sorpreses encara no s’havien acabat per a la Júlia. Al vespre, quan es va fer fosc, en el firmament es va obrir una gran escletxa i unes bromes, que semblaven de joguina, hi entraven tot dient: bona niiit, bona niiit… Quan van ser totes a dins, l’escletxa es va tancar, i el Planeta de Porcellana va quedar envoltat d’una àuria daurada.
A la Júlia dibuixar i pintar li va anar agradant cada vegada més, els colors la seduïen. S’hi va entusiasmar. A més, aquelles persones eren molt agradables i feien unes pintures tan boniques, tan creatives, que a la Júlia se li va despertar la passió per la pintura. Fins i tot s’oblidà del temps.
Va ser de mica en mica que se’n va adonar, no sabia quan de temps feia que era al Planeta de Porcellana i va sentir molta enyorança de la seva família, i també del Planeta Terra. A la terra sí que hi ha brutícia i també moltes coses per arreglar… potser no és tant perfecte com és aquest planeta però jo hi vull tornar, es deia la Júlia.
Un dia no va poder resistir més i en va parlar amb els seus mestres.
– Tots heu esta molt amables amb mi i aquest planeta és molt bonic però jo vull tornar a casa meva. Estic agraïda de tot el que m’heu ensenyat i crec que mai oblidaré tot el que aquí he viscut i he vist, però vull tornar a casa.
– Oh! Està clar que sí, ja ho sabíem que voldries tornar a casa teva, li van contestar. Tot està previst, Júlia, has estat tu qui havia de venir a aquest planeta, perquè vas ser tu qui va recollir l’antiga tassa màgica de porcellana.
La Júlia se sentia preparada pel viatge de retorn. Es va deixar xuclar altre cop per aquella ventada plena de llum i de colors que l’havia de retornar a casa seva. La ventada la va deixar allà mateix d’on l’havia treta: sobre del llit.
El primer que va fer la Júlia, al ser de nou a casa seva, va ser mirar-se la tassa de porcellana que continuava sobre la tauleta de nit. L’aventura que havia viscut, li havia aclarit una cosa molt important per ella. Ara ja no tindria por que li demanessin: “” i tu, Júlia, que voldràs ser quan siguis gran? “”. Ho tenia ben clar, seria pintora.
De moment, però, el que més desitjava era abraçar els seus pares i el seu germà i va sortir corrents de l’habitació bo i cridant: on sooouuu!!!

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com