El far que ens marca el camí

Redacció 30 de març de 2019

892 Views

Estic absolutament meravellada amb aquesta noia. Es diu Greta Thunberg i el 3 de gener va fer només 16 anys. És sueca. La mare és cantant d’òpera i el pare és un actor, productor i escriptor. No sé quina vida ha tingut fins ara. No sé si és una bona estudiant ni si és una noia rebel. En sé molt poc d’ella. Però sé que l’agost del 2018 amb només 15 anys va decidir plantar-se davant del parlament suec fent una vaga escolar per demanar la implicació del seu govern en els acords del canvi climàtic de París. Ella sola amb un cartell manuscrit i amb la determinació que a molts ens faltaria per demanar un futur millor. El seu futur i de retruc també el nostre.

De petita va ser diagnosticada amb el síndrome d’Asperger i amb trastorn obsessiu-compulsiu. I ella s’autodefineix com a tal. Quina valentia en un món on tenim massa clixés! En els trastorns de l’espectre autista ens vénen al cap referents cinematogràfics que normalment poc tenen a veure amb la realitat. Els Asperger tenen una característica clau: la interpretació literal de la realitat. No entenen del tot el to de la paraula ni les expressions facials i corporals que les acompanyen. Les expressions només tenen sentit en la seva crua literalitat. Això els dona desavantatges en la interacció amb les altres persones. No entenen bé les bromes ni les frases dites amb segones intencions. Segurament se sent que no forma part del grup i no sap ben bé el perquè. La seva vida social no és ni serà fàcil, tot i que, gràcies a la seva intel·ligència segur que aprendrà a compensar alguna de les seves mancances. Però aquesta característica li dóna un avantatge sobre nosaltres. Veu amb una claredat absoluta els problemes que ens vénen a sobre degut al canvi climàtic. No es perd amb les petites distraccions del dia a dia perquè no relativitza les coses, les veu tal com són.

Els científics fa poc han actualitzat les seves dades respecte el canvi climàtic. Ara diuen que la temperatura mitjana del planeta pujarà entre 4 i 7 graus els propers anys, ja no són 2 graus com fins ara perquè ja anem tard, que grans ciutats quedaran inundades per l’augment del nivell del mar, que es produiran grans sequeres amb els conseqüents períodes de fam i escassetat, grans migracions i el pitjor: guerres. Un panorama apocalíptic que deixarà un món pitjor del que és ara. Quan hi penso se m’encongeix el cor. I com que no sé què fer-hi, ho deixo estar i penso en una altra cosa. Suposo que a molts us passa el mateix. D’altres diuen: Això no pot ser! Quina barbaritat! I es neguen a creure el què asseguren els científics, perquè l’autoengany és més fàcil i reconforta pensar que tot seguirà igual encara que sigui mentida.

I des del poder que fan? es perden entre productivitats econòmiques i interessos, sobretot interessos. I són incapaços de fer res o pitjor, directament no volen fer res.
El més trist de tot és que hi ha una manera de frenar-ho i una Asperger com ella no entén perquè ningú no fa res. Ella veu amb una claredat devastadora el que ens ve a sobre i amb fermesa reivindica que es faci alguna cosa.

Es va presentar a la conferència econòmica de Davos acompanyada del seu pare i mentre tots els dirigents es perdien en paràmetres econòmics de creixement, ella els hi plantava la realitat del futur que ens espera. Literalment la crua realitat.
A Europa, a la seu de la UE van decidir de no deixar-la parlar. No ha de venir cap nena a explicar-nos res devien pensar. L’arrogància del poder. Potser el què els feia por és que una nena els cantés les veritats.

I mentrestant nosaltres què podem fer? Ara que venen eleccions exigir als nostres representants polítics que facin alguna cosa de veritat, res de maquillatges ni mitges tintes. Mirades llargues si us plau. Que això va de debò. Cal deixar d’estar obsessionats amb la prosperitat i el progrés a curt termini quan a mig termini ho podem perdre tot.

I nosaltres, a casa nostra? Contribuir mica en mica en el nostre dia a dia reduint les emissions de carboni. Anem a peu, reciclem, que encara queda molta feina per fer i moltes petites coses que podem millorar. Deixem de mirar cap a una altra banda perquè la nostra covardia d’ara la pagaran els nostres fills. No ens perdem. Aquesta nena de 16 anys amb síndrome d’Asperger és la llum del far que amb determinació ens marca el camí a seguir.

Marina Puigdellívol