El fantàstic món dels esports – Mireia Ruiz Pérez

Redacció 3 d'agost de 2018

797 Views

M. 1426

Guanyadora de la 29a edició del Concurs Infantil de Contes Montpetit (Categoria A)

En una escola d’un petit poble, en el curs de cinquè, hi havia una petita colla de cinc amics que tenien una cosa en comú, els cinc eren amants dels esports. A cadascú li agradava un esport diferent, però per poder practicar l’activitat que els hi agradava, havien de superar les seves pors.
A l’Àlex sempre li havia agradat l’aigua, anar a la platja, a la piscina, al riu… per tant, li agradava molt la natació, però tenia un petit inconvenient, no sabia nedar.
La Tània sempre havia somiat pujar muntanyes, per això el seu esport preferit era l’escalada, però se sentia insegura a les altures, li tremolaven les cames i la seva por no li permetia escalar.
Després estava l’Ivan, que era coix… i quin era el seu esport preferit? El futbol! Però mai havia pogut jugar en cap partit.
Ara ve la Martina, a ella li agradava el ciclisme, com li agradaria poder agafar una bicicleta i pedalejar fins a la fi del món! Però quan agafa una bicicleta sense les quatre rodes no s’aguanta dreta ni un segon…
I per últim hi havia la Laura. Des de petita porta unes grans ulleres, no veu més enllà del seu nas, és per això que té una mica complicat poder fer cistella en el què més li agradava, que era el bàsquet.
Tot i així, cap dels cinc estaven disposats a quedar-se amb els braços creuats, és per això que van decidir trobar una solució.
Ja havia arribat l’estiu i com cada any els cinc amics marxaven de vacances junts amb les seves famílies, que ja es coneixien. Aquest any havien quedat en un càmping de mar i muntanya.
El primer dia van anar a la platja, en un descuit el germà petit de l’Àlex es va endinsar en el mar, l’Àlex el va veure i sense pensar-ho, el va anar a salvar, va començar a nedar com un boig i el va treure de l’aigua.
Miraculosament li havia marxat la por. La situació va fer que no pensés en aquell pànic que li tenia a l’aigua.
Després d’un llarg dia de platja, van tornar al càmping. A l’entrar a la caravana, la Tània va trobar a faltar al seu gat, no hi era! Espantada, va anar-lo a buscar, després d’uns eterns minuts, el va trobar enfilat en un arbre. No va dubtar, va començar a trepar d’una manera boja i el va baixar. En tocar el terra de nou va recordar que tenia vertigen, però amb els nervis havia pujat sense parar-se a pensar. Havia superat la seva por.
Al dia següent tocava muntanya, fer una caminada. A les set del matí ja estaven tots llestos.
– Apa, som-hi! “va dir el pare de la Tània”.
Tots van començar a caminar… L’Ivan, que era coix ho estava passant fatal, però ell s’hi esforçava, havia de parar més vegades que els altres, però va arribar fins el final de l’excursió. Estava molt orgullós, perquè… si havia pujat en un cim, això significava que també podria xutar una pilota, i per tant jugar a futbol!
Es van adonar que amb esforç i voluntat tot s’aconsegueix. Van baixar del cim i van tornar a les caravanes, aquella tarda la van preferir passar en el càmping. Estaven molt cansats! Per això se’n van anar a dormir molt d’hora.
El següent matí, després d’esmorzar, la Laura i la Martina van conèixer una nena i la seva família.
El pare, per casualitat era oculista, per això va parlar amb els pares del problema que tenia la Laura als ulls. Els hi va dir que la podia operar, i ja hi veuria bé.
Els pares van dir que sí i d’aquesta manera podria jugar a bàsquet.
Aquella tarda tenien plans, marxarien a fer un passeig en bicicleta. Tots anaven amb dues rodes, menys la Martina, que no en sabia. El pare de la martina, a la parada de l’esmorzar, va agafar la bici de la seva filla i li va treure les dues rodes del darrere sense que se n’adonés.
Després de l’esmorzar van continuar, van agafar les bicis i van seguir fins el seu destí. De sobte, la Martina, en un moment donat, es va adonar que havia anat to el camí només amb dues rodes, no s’ho podia creure! Va superar la seva por.
Així doncs, en arribar al càmping van sopar i de cap al llit, perquè al dia següent s’acabaven les vacances i tocava tornar a casa. S’ho havien passat genial! I havien superat les seves pors.
Després d’aquelles vacances, tots els nens havien superat les seves inseguretats. I van creure que sense por i amb esforç els seus somnis es podien fer realitat.