0 Shares 70 Views

El català, es mor?

28 de juliol de 2022
70 Views

El català, es mor?

Fa uns dies que vaig escoltar els comentaris d’una coneguda professora que parlava dels actuals problemes que pateix la nostra llengua, i em va sobtar la seguretat amb què contestava les preguntes que li feia la periodista que l’entrevistava. Segons la seva opinió, afirmava que la nostra generació podria ser el testimoni de la decadència i mort de la llengua catalana. Comentava que les estadístiques avalen que mentre que hi ha un alt nivell demogràfic de coneixement del català, el seu ús va a la baixa. Sobretot als patis de les escoles es parla més en castellà que en català; el mateix passa a les xarxes socials on la nostra llengua és purament testimonial.

Per adobar aquest problema, els analistes expliquen que el català sona a antic, motiu pel qual cada cop es fa servir menys. Pot ser que el català tingui les hores comptades? A molts, aquesta realitat ens produeix una profunda tristesa en veure com la nostra llengua mare es va difuminant més de presa del que esperàvem. Penso en la sort que hem tingut nosaltres que, malgrat que ens van obligar a aprendre en llengua castellana, ens hem pogut expressar sempre i lliurement en català. M’ha agradat escriure, i durant molts anys ho vaig haver de fer en castellà; però un dia,—potser massa tard— vaig decidir que no ho faria més. Volia escriure en català. Així ho he fet i n’estic molt satisfet d’haver pres aquesta decisió.

Malgrat tot, potser mai com ara, el català havia estat tan present a la vida del nostre país. S’usa al Parlament en la majoria de plens municipals, s’editen diaris oficials. Tenim premsa  diària, ràdio i un reguitzell de televisions d’arreu del país transmeten en català. Molts d’aquests àmbits abans de la democràcia no eren espais on se solia fer ús del català. És ben cert que hi ha una imparable onada migratòria i una oposició política ferotge, però  això als catalans ja no ens ve de nou.

Vivim una estranya paradoxa. Sembla que ara que s’ha eixamplat la presència del català, apareix el corc de la seva mort. Que farem doncs? Plantar-hi cara?

Les dues cansalades

La cansalada sol ser una menja sovint criticada per la quantitat de greix que genera. Malgrat aquest problema la solem afegir en molts dels plats que cuinem. La blanca, anomenada ibèrica, és tota greix, i la virada que alterna capes rosades de carn i blanques de greix, lògicament marca la diferència entre les dues perquè la proporció de llard no és  la mateixa. Si veus algú que es menja un plat de mongetes amb cansalada grassa no et pots estar de dir-li: apa noi, com anirà el colesterol. Però per altra banda n’acabem afegint tallada a daus més o menys torrats, a les amanides, damunt d’una hamburguesa o en sofregits i salses. I ara que estan de moda els “torreznos” en moltes taules de restaurants per picar, sol ser un aperitiu molt habitual.

Jo sóc un amant de cuinar amb llard o cansalada tallada a daus petits a l’hora de fer el sofregit;  li dona molt bon gust. Fa anys, vaig treballar amb un cuiner que la seva rutina era fer-la bullir cinc minuts abans d’usar-la per fondre’n una part del greix i reduir-ne la proporció un vint-i cinc per cent, amb un l’avantatge afegit: també minvava una part de sal que s’inclou en el procés de preparació. Un cop feta aquesta operació, l’eixugava i la tallava. És una bona opció per qui tingui manies sobre aquest tema. Amb aquest sistema potser no us aprimareu com desitjaríeu però segurament els greixos saturats no galoparan a tanta velocitat.

Guatlles estofades

Les guatlles, igual que la caça en general, no son com abans, però ben cuinades són molt bones, tendres i gustoses. Les podeu fer a la brasa, fregides o guisades com qualsevol recepta aplicada a la caça. En ser una carn magra va bé posar-hi una mica de llard de porc i uns daus de cansalada virada, queden més assaonades i suculentes.

En una olleta posarem una cullerada de llard i fregirem uns bocins de cansalada virada. Un pic rossa hi posarem un parell de cebes tallades fines i al damunt, les guatlles senceres Després  un bocí de canyella, pebre negre amb gra, una cabeça d’alls sencera, un brot de farigola i una fulla de llorer. Saleu-ho. Ho farem estofar a foc baix tres quarts d’hora perquè desprengui els seus sucs. Sacsegeu l’olla, que no s’agafi. Hi afegirem un raig de vinagre i una copa de vi ranci. Tapem i deixem coure fins que siguin ben toves. Si us convé hi podeu afegir una mica de brou. Ho podeu acompanyar amb uns moixernons estovats o una llauna de rovellons. Aquest és un producte que n’hi sol haver sempre a qualsevol botiga especialitzada.

 

 

    

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com