Decantar el vi: un art o una necessitat? – 1

M. 1460

Abans de trobar raons convincents per servir-nos dels decantadors de vi, potser valdria la pena que abans ens plantegem altres preguntes, de no menor consideració i d’idèntica importància.
Quan tenim convidats de compromís… per què fem servir boniques estovalles per cobrir les taules? per què col·loquem centres de taula quan volem quedar bé amb els nostres convidats? per què emprem una bona coberteria o una bona cristalleria, més o menys de l’època en què ens vam casar?
Per què procurem que tot al menjador estigui polit i en el seu lloc? i net com una patena?
En principi, si l’acte és particular, per una qüestió d’estètica i de “savoir faire”. Però és que a més tot això ens és molt útil, demostrar la nostra professionalitat, fa aflorar la nostra sensibilitat i indica que aquests elements gastronòmics també són necessaris.
¿No és també cert que, si en qualsevol acte gastronòmic, fins i tot que sigui dut a terme en un restaurant, a part de la qualitat del menjar i del servei, si l’entorn de l’esdeveniment ens resulta subtil i elegant, tot ens sabrà molt millor? i, encara que no ho pugui semblar, també és summament important saber escollir les persones que conformen cada celebració perquè l’esdeveniment ens surti perfecte i sense disgustos. Si tot això passa, el record pot arribar a ser inesborrable.
Cal afegir que això últim es convertia gairebé en una obsessió per l’irrepetible gastrònom i metge gal, Brillat-Savarin.
El decantador de vidre tampoc pot escapar-se de aquest entorn ni d’aquesta estètica; és molt útil i al mateix temps molt senyorial i atractiu quan es troba ple de vi al nivell que s’ajusti millor, sigui el color que sigui, sobre la polida taula. L’efecte òptic, ja que el vi contrasta i es veu, i l’acústic en passar el decantador de mà en mà, abocant el vi en una cridanera copa de vidre, si ens fixem, produeix una sensació musical d’innegable frescor, assossec i plaent tranquil·litat.
A part d’aquests valors tan importants, i si em deixen continuar apel·lant al romanticisme poètic que professo al noble producte, un cop el vi està ja traspassat al decantador, és innegable que els vins continuen amb el seu desenvolupament vital i final dins del recipient; s’eviten lògics pòsits si els hi havia; el líquid s’obre, s’oxigena, progressa cap a la seva fi, i s’imposa majestuosament parlant per si sol. Perquè, en aquest moment, el vi és el rei, i comunicarà molt millor, gràcies a la col·laboració rebuda de la seva insigne vassall, el decantador.
El que simplement haurem fet haurà estat obrir l’ampolla, on el vi es trobava solitari i comprimit sense veure ni sentir res de la vida durant alguns anys, i abocar en el decantador, per renéixer i posar-se al dia amb les últimes forces que li quedaven. Un cop a la copa, en beure-ho lliurarà el seu últim alè als feliços comensals abans d’esvair-per sempre.
A la recalcitrant pregunta de sempre “quins vins cal decantar?”, crec que es podria respondre “els que un o una estimi més convenient, al seu lliure albir”. No obstant això, i matisant més subjectivament, jo, qui subscriu, des del meu humil posició, crec que, si l’ocasió ho propicia, caldria decantar tots els vins: blancs, negres, rosats, joves, vells i no tant, sobretot quan un està oficiant a casa pròpia.
Anant més al gra, puc assegurar -perquè ho he provat infinitat de vegades- que hi ha una quantitat de blancs o rosats, més dels que es puguin imaginar, que convindria decantar en aquests recipients de vidre, encara que en aquest cas han de ser menys amples i més prims, per evitar excessives pre-oxidacions innecessàries, detall abundància de tanins, i així poder percebre una major frescor. Altres blancs, els menys i si estan elaborats amb les mares (mares del vi), poden fins i tot ser traspassats a recipients una mica més amples, per accelerar el seu desenvolupament i complexitat al llarg del menjar. I tots ho gaudiran.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin