Crims a Sant Fruitós – Capítol 5

Per: Marina Altimira . imatge: Galdric Sala –

UNA TARDA ENTRE AMICS

Portava dues setmanes a Sant Fruitós i havien estat molt mogudes, havíem hagut de solucionar dos assassinats, un robatori, i per la meva part, havia hagut de acostumar-me a la nova vida de Sant Fruitós, que era completament diferent a la de Barcelona. Però el canvi el portava bé. Un dia abans del robatori a Sant Benet m’havia trobat amb els meus amics de la infància, la Rosa, el Ferran i el Pep. S’havien fet més grans, però la nostre amistat era d’aquelles que per molt que no ens veiéssim en anys, un minut junts i ja ens estàvem explicant anècdotes, la relació no canviava.

La Rosa estava divorciada amb dos fills, havia arribat a treballar a un bufet d’advocats i estava contenta amb el seu estil de vida. La Rosa sempre havia sigut una persona divertida i enrotllada, i els anys no l’havien fet canviar en cap aspecte. El Pep, no estava casat, i anava de dona en dona de tant en tant, li agradava sortir amb moto a fer rutes per la muntanya i per molt que ho digués, no havia tocat un sol llibre meu. Llavors hi havia el Ferran, el cuiner del grup, aquest havia obert un restaurant al centre del poble, a prop del bar on sempre ens veiem, i estava casat amb una noia que havia vingut de França anomenada Monique. Érem tots quatre de Sant Fruitós de petits, ens ficàvem en baralles, en problemes però ens ho passàvem be.

Havíem quedat al bar l’Origen per prendre uns cafès i xerrar sobre novetats i recordar vells temps. Jo havia estat el primer en arribar, havia demanat un tallat amb gel i estava assegut al costat de la finestra quan vaig veure el cabell castany de la Laia agafat en una cua. Vaig sortir escopetejat del bar, i  vaig acostar-m’hi. “Bon dia.” Vaig dir li a les seves esquenes, els seus músculs es van tensar i es va girar. “David!” Un somriure se li va dibuixar a la cara, portava unes ulleres de sol i un vestit que se li enganxava a la figura. “Que fas per aquí?” Va demanar. “He quedat amb uns amics que conec des de petit per prendre quelcom.” Vaig contestar, ella es va quedar plantada i es va fer un silenci, havíem format una relació interessant a l’hora de treballar junts, es podria dir que érem amics, però res més. Vaig veure de reüll com la Rosa entrava al bar i l’únic que em va passar pel cap era que volia passar una estona amb la Laia. “Vols unir-te?” Vaig demanar-li, volia que conegués els meus amics tant com volia passar l’estona amb ella. Ella es va sorprendre però va acceptar. Vam entrar junts al bar, i la Rosa es va aixecar sorpresa al veure que m’acompanyava una noia. “Vaja! No sabia que el David hagués triomfat!” Va exclamar. “No, ella és la Laia, la meva companya a la policia.” Vaig aclarir, la Rosa em va mirar amb desaprovació com volent dir que no es creia que fos capaç d’estar al voltant de una noia com la Laia sense sentir algun tipus d’atracció. El Ferran i el Pep van arribar pocs minuts després, van demanar uns cafès i ens vam asseure a la taula. “Així que tu ets la famosa Laia.” Va dir el Pep. La Laia es va sentir confusa. “El David no para de parlar de tu, que si la Laia això, que si la sergent lo altre.” La Laia em va mirar i vaig negar amb el cap. “Potser vaig comentar que treballava amb tu, res més, el Pep es un exagerat.” Deia jo mentre li donava una puntada de peu per sota la taula, al Pep. Van portar els cafès i ens vam posar a parlar del passat, totes les converses portaven a aventures que vam viure feia anys. “Us recordeu d’aquell segrest a l’any 97? Deuríem tenir uns 14 anys.” No  recordàvem què estava dient el Ferran i ell va seguir explicant. “Si home, aquella nena que va desaparèixer a la zona on ara hi ha l’antic camp de futbol, no recordo si la van trobar.” “No ho van fer.” Va respondre la Laia, mirant al terra. “Com ho saps? Es porta un registre dels casos no resolts?” Va demanar la Rosa molt curiosa. “No, però la nena era la meva millor amiga, es deia Carla, teníem uns 6 anys més o menys quan va passar.” La mirada de la Laia deia que encara era una espineta que no s’havia arrencat, que no haguessin trobat a la seva millor amiga podia ser traumàtic. “Et molestaria explicar-nos més coses?” Vaig demanar, tenia la intenció d’ajudar a la Laia, i així ho faria. Perquè ella m’importava.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin