Crims a Sant Fruitós – Capítol 21.

Final de setmana

Ara que la Laia ja estava recuperada, em plantejava vàries vegades al dia demanar-li una cita. Quedar, potser com amics o potser com a més que amics. No sabia què em respondria si li demanava, però no volia em quedar amb el dubte.
Així que vaig decidir fer-ho, com una cosa informal, sense promeses ni lligaments seriosos.
– Laia… Això… Estava pensant si potser voldries anar a prendre alguna cosa amb mi aquesta tarda, vaig demanar a la Laia quan la vaig veure aquell matí de primavera. La Laia em va mirar intentant amagar un somriure
– m’agradaria molt. Sí – va respondre ella, contenta. – Aquesta tarda has dit? – va preguntar.
– Si et va bé i no tens cap compromís; sí, aquesta tarda – Vaig respondre. Ella va callar uns segons, pensativa.
– Aquesta tarda no puc, haig d’anar a veure a la meva mare, però si et sembla bé, quan acabi la setmana podem anar al bar l’Origen.
Li vaig dir que si, clarament, encara que em va saber greu haver d’esperar tota una setmana per poder veure-la fora del treball i conèixer-la més.
La setmana va passar sense imprevistos, vam estar treballant en casos sense parlar del fet que teníem una cita programada pel final de la setmana. Jo ja tenia una vestimenta programada per aquell moment, no parava de donar-li voltes al cap sobre el fet de dir-li a la Laia que sentia quelcom més que simple atracció per ella o si era millor callar i no dir res.
Si havia après una cosa durant els anys, era a no quedar quiet i callat i a dir les coses a la cara, amb sinceritat i valentia. No tenia previst quedar-me callat amb la Laia el dia que ens vam veure allà al bar, ni posar-me ansiós en veure-la entrar per la porta de l’establiment. Però és el que va passar.
– David! – Va exclamar la Laia, traient- me del petit abstret en el que m’havia ficat. Bocabadat al mirar-la. – Estàs bé? – Va demanar.
– Sí, no he dormit gaire bé aquesta nit – vaig respondre. Era veritat igualment, no era cap mentida, portava tota la setmana dormint malament, no sabia si era per la cita o bé simplement per no portar un horari regular a causa de quedar-me llegint fins a les tantes.
– No passa res, a mi també m’ha estat passant. No sé si és per què em quedo llegint fins altes hores de la nit, o si eren nervis per avui. – Li passava el mateix que jo, que em confirmés això només va servir per posar-me més nerviós sobre el fet que ens enteníem perfectament. – Si vols, podem deixar-ho per un altre dia. No sembla que tinguis moltes ganes de ser aquí – va dir. No sonava enfadada, però jo sabia que ho estava.
– No! Laia, espera, no vagis massa de pressa.
– No passa res de veritat, ens veiem dilluns. – Va aixecar-se, va deixar un bitllet de cinc euros a la taula i va començar a marxar cap a la porta. Vaig aixecar-me ràpidament i vaig atrapar-la a la sortida del bar.
– No vull que marxis, ni ara ni mai. Estava nerviós perquè no volia espifiar-la amb tu, però si fa tant de temps que m’aguantes, he de saber i aprendre que és perquè t’agrado com soc, i tu a mi m’agrada com ets. Crec que saps el que sento per tu, és obvi. Però per si no ho saps… – Vaig acostar-me més a ella i als seus llavis i li vaig fer un petó. Ella me’l va tornar i la tarda va acabar molt bé, millor que bé. Vam acabar junts aquella tarda, i sabia que ara si, les coses canviarien.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin