0 Shares 1189 Views

Crims a Sant Fruitós – Capítol 20.

16 d'abril de 2022
1189 Views

Passos grans

En el moment en què el mal de cap va ralentí, gràcies als analgèsics que m’havia pres, vaig encaminar-me fins a la dependència de policia. Havia de trobar els responsables, tant del robatori com de l’atropellament de la Laia.
En arribar, tots em van mirar amb cara trista.
Hi havia notícies de la Laia i jo no me n’havia assabentat?
“Què passa?, se sap alguna cosa de la Laia?” vaig preguntar. “No se sap res encara, l’últim que sabem és que segueix a quiròfan.” Em va respondre un dels companys de policia. No vaig molestar-me ni a contestar, en aquells moments només volia resoldre el cas i anar a l’hospital. Vaig posar-me a estudiar totes les proves que teníem i vaig trobar una gran evidència. El propietari de la casa on havien robat tenia problemes amb el banc, estava en números vermells des de feia mesos i el deute només havia fet que pujar i pujar fins a arribar a uns números desorbitats, si entraven a robar al seu domicili l’assegurança de la casa li hauria de reemborsar l’equivalència de tots els objectes robats en diners, i podria arribar a pagar el deute, sobretot si feia frau i deia que li havien robat més del que realment tenia. El propietari anomenat Òscar Jiménez, no havia comparegut a totes les crides de la policia per a fer l’informe des d’ahir, cosa sospitosa perquè va ser just quan ell mateix havia contactat amb la policia per denunciar el robatori.
Vaig demanar una ordre de cerca al seu nom per veure si algú l’havia vist en les últimes vint-i-quatre hores.
Mentre esperava respostes tant de l’estat de la Laia com de l’Òscar, vaig decidir anar fins a la casa que havia patit el robatori. En arribar em vaig adonar que la porta no estava oberta, però que encara hi havia tots els cordons policials establerts al voltant, no podia ser, no era part del protocol deixar la porta tancada. Vaig intentar obrir-la sense força, però vaig haver d’acabar donant un fort cop de peu per poder entrar. Tot seguia molt desordenat quan vaig entrar. “Òscar Jiménez, policia!.” El vaig trobar assegut al seu sofà, que estava brut i ple de pols. “Jo no volia… No volia atropellar a aquella policia.” Havia estat ell el responsable del cop amb el cotxe que va ocasionar que la Laia estigués debatent-se entre la vida o la mort? “Com?.” “Ho confessaré tot, però no puc entrar a la presó.” “Que has de confessar?” “He saquejat jo mateix la meva pròpia casa per emportar-me els diners de l’assegurança, no hi ha cap lladre, només jo.” “Que em dius de l’atropellament de la meva companya?.” “També he estat jo, només volia espantar a la gent, no volia fer mal a ningú.”
Encara no sé com, vaig poder controlar tota la meva ira, vaig trucar als meus companys de policia i es van emportar a l’Òscar emmanillat.
Va ser mentre el veia sortir de la porta de la casa en què havia robat, que el meu telèfon va sonar, era l’hospital i tenien notícies de la Laia. Em van dir que estava bé, que la cirurgia havia sigut complicada, però que havia estat un èxit. Que la podia anar a veure en poques hores i que es recuperaria.
Al cap de dues setmanes, la Laia i jo teníem una cita.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

El Racó del lector. Transformador
251 views
251 views

El Racó del lector. Transformador

Redacció - 28 de març de 2024
27è Torneig de Pasqua Paidos
62 views
62 views

27è Torneig de Pasqua Paidos

Escola Paidos - 28 de març de 2024
Lliurament del Premi MONTPEITÀ 2023
85 views
85 views

Lliurament del Premi MONTPEITÀ 2023

Redacció - 28 de març de 2024
Editorial 1682
801 views
801 views

Editorial 1682

Redacció - 28 de març de 2024
Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com