Crims a Sant Fruitós – Capítol 17.

Per: Marina Altimira . imatge: Galdric –

Estic viu

“Com?” va preguntar la Laia. “Sí, l’escriptor que havia de fer el pregó d’aquest any va morir fa relativament poc.” Va agafar un diari que tenia dins un calaix, ens el va posar davant. El titular llegia: “Escriptor català David Puig mort en accident de cotxe als 37 anys.” El titular anava acompanyat d’una fotografia del meu cotxe, el que m’havia comprat feia poc, destrossat en una carretera.
Estava molt confós, aquell noi vestit amb un jersei de Nirvana, cabell despentinat i ulleres estava dient que havia patit un accident de cotxe i que jo havia mort. “No pot ser, jo soc el David, el pregoner. Mira el meu carnet d’identitat si vols.” El noi anava negant amb el cap. “Senyor, està fent cua, hauré de trucar a les autoritats locals.” “Jo sóc les autoritats locals!” vaig cridar. De fet, no era jo les autoritats locals sinó la Laia, que estava al meu costat tan confusa com jo. Vaig buscar la cartera a la butxaca del meu smoking, no hi era. “Vaja, em dec haver deixat la cartera al cotxe.” Era el pitjor que em podia passar. Vaig sortir a pas ràpid cap al pàrquing. “David!.” La veu de la Laia em va fer parar en sec, em vaig girar i vaig veure com venia corrent darrere meu. Estava tan atordit pel que acabava de passar que no havia pensat en ella. “Jo… Ho sento. He d’anar a buscar la cartera… No… No té sentit.” Estava desconcertat. “Ja ho sé. Tranquil. Trobarem la solució” em va recolzar la Laia. Era un gran suport per mi, sabia que el dia que la perdés, quedaria trencat. I sabia que algun dia la perdria, perquè la vida era això, estimar i perdre, cinc minuts de felicitat per una vida sencera de dolor. Però és el pacte que cadascú fa amb ell mateix. Poder gaudir dels cinc minuts de felicitat. Per pocs que siguin.
Vam anar cap al pàrquing, estava ple, buscava el meu cotxe mentre em movia per l’aparcament junt amb la Laia. El meu cotxe no era allà. “Has aparcat aquí, oi?” va preguntar la Laia. “Sí.” “Doncs no tinc idea d’on és el teu cotxe.” La Laia va treure el seu telèfon i va començar a escriure a la pantalla. “Que fas?” vaig demanar. “Pregunto al Marc, que està de guàrdia aquesta nit, a veure si hi ha hagut algun avís per cotxe robat” va respondre la Laia. Van passar uns minuts fins que va sonar un soroll indicant que havia arribat un missatge. La Laia va mirar el telèfon i va dir que no hi havia cap avís. “I que es tracta que he de fer ara?.” Era una pregunta retòrica. “David… El meu company m’acaba d’enviar un missatge de condol… Per la teva mort.” Vaig apropar-me a ella ràpidament i vaig llegir com el seu company li deia que ho sentia i que l’acompanyava en el sentiment per la meva mort. “Això és increïble.” Vaig començar a donar voltes sobre mi mateix i el nostre voltant. “David, tranquil” va dir la Laia. Va posar les mans a les meves espatlles i em va mirar fixament. “Trobarem la solució. Sempre la trobem.” Estàvem molt a prop. Massa segons el tracte que havíem fet feia temps sobre la nostra relació. “Estàs molt guapa aquesta nit” vaig dir, la Laia va riure baixet. A poc a poc vam anar apropant-nos més i més, fins que podia sentir la seva respiració sota la meva. Ella em mirava els llavis i jo la mirava a ella. Va posar-se de puntetes i…
“David!.” Una veu em va despertar de cop. Era el Ferran. “Fa una bona estona que et crido. En què somiaves?” “Jo…” “Va, que avui vas a fer el pregó, hem d’anar a fer coses.” I llavors, em vaig adonar, havia estat un somni. No havia mort, no m’havien robat el cotxe i no ens haviem estat a punt de fer un petó amb la Laia. Havia estat un simple somni.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin