Cobrefoc

Redacció 3 de novembre de 2020

1306 Views

Per: Miquel P. Cortina

El cap de setmana passat vaig sentir al “Suplement” de Catalunya Ràdio, que el Departament Lingüístic de la Generalitat recomanava que, davant la disjuntiva de fer servir la paraula “toc de queda”, “seny de lladre” o “cobrefoc”, calia optar per la primera ja que les altres dues són “antiquades”. He de precisar que l’expressió “toc de queda” té evidents ressonàncies militars, és d’origen castellà i la definició fou introduïda a Catalunya arran de la guerra de Successió, quan les tropes borbòniques van ocupar el territori i van imposar el “toc de queda”. És a dir que de moderna no en té res. Si ens cenyim als dos mots genuïnament catalans, deixant de banda el més aviat localista “seny de lladre” que en realitat vol dir “senyal de lladre” i s’utilitzava per confinar la gent a casa seva en hores nocturnes, el més apropiat seria “cobrefoc”. En contra del que deia un comentarista de la ràdio, no és de procedència francesa sinó llatina i es feia servir com una ordre de les autoritats civils davant un perill imminent, obligant la gent a apagar les llars de foc i a confinar-se a casa durant la nit. Igual es diu en francès, en italià i en anglès, respectant òbviament l’ortografia de cada idioma. En aquests països a ningú li passa pel cap canviar-la per “confinament de nit”, com proposava l’altre dia en el FAQS la comunicadora Pilar Rahola.

“Cobrefoc” és la paraula genuïna en català. Recuperem-la. Usem-la ara que, dissortadament, per culpa del Covid-19 hi hem de recórrer! No la llancem a la pila dels mots oblidats.