L’altre dia, escoltant la ràdio, i aquí sí que hem de dir «escoltar», i no «sentir», perquè hi parem atenció, un tertulià deia a un altre que la llei no contemplava el tema que tots dos discutien. I de seguida les orelles se’m van posar a l’aguait, com sempre que alguna paraula o expressió em grinyola.
Què contempla la llei? La llei, o qualsevol altre concepte, no té contemplacions. La llei preveu, té en compte, inclou, recull. Contemplem un paisatge bonic, o els estels en una nit clara. Tenim contemplacions amb les persones preferides. Oi, avis, que contemplem els nets? És a dir, mirem atentament un objecte o una persona gaudint-ne amb la vista, o donem a algú especial tots els gustos o les satisfaccions.
I aquell mateix dia, quina casualitat, tot i que jo sempre he defensat que no hi ha casualitats sinó causalitats, en una botiga vaig sentir que la mestressa deia a la dependenta que no havia contemplat la idea que al nou monstruari no hi havia la faldilla que venien més, i, per tant, que s’havia de reclamar que la hi incloguessin.
Contemplat? Monstruari? I les orelles se’m van tornar a posar a l’aguait. Del verb «contemplar» ja n’hem parlat més amunt; així, doncs, la dependenta quan va repassar el mostrari no va tenir en compte que no hi havia la faldilla; però del monstruari? Que era un mostrari ben monstruós? Sí, mostrari, hauria d’haver dit, que és «la col·lecció de mostres d’un fabricant, d’un comerciant, etc.».
I el que em va acabar d’enfonsar aquell mateix dia és el missatge que em va enviar la meva germana, que té el català com a llengua materna, quan li vaig demanar si em podia deixar una disfressa per a Carnestoltes. La resposta: «No tinc cap. Fa un any tenia una, i havia tingut fins a tres». I aquí sí que em vaig espantar, amoïnar, o tenir un ensurt. Que no tenia cap? Que l’hi havien guillotinat? Que tenia una i havia tingut fins a tres? Què us falta en la seva resposta? Pobrets febles, als alumnes els he dit més d’una vegada que els escriuria en una pancarta ben grossa i la plantaria dins la classe perquè hi ensopeguessin.
Sí, sí, en totes dues frases hi manca el pronom feble «en», us n’heu adonat, oi? «No en tinc cap, en tenia una i n’havia tingut fins a tres. Si no, pobreta, on va sense cap? Així, doncs, no us oblideu del pronom feble «en», que normalment va acompanyat de quantitatius. El cos us ho agrairà, no es pot anar pel món sense cap, i la llengua, també.
