CAP

Per: Rosa Camprubí

Suposo que dec estar de sort, doncs fins fa uns mesos no he necessitat els serveis de cap dels tres últims metges de capçalera que se m’han anat adjudicant des del CAP.
La primavera passada, però, havia de fer una consulta de salut a la meva doctora, i després d’un considerable estira-i-arronsa amb qui m’havia de donar la cita, vaig aconseguir que se’m concedís una visita telefònica. Vam parlar, em va prescriure el tractament, i vam pactar una segona trucada al cap d’unes setmanes per veure com evolucionava tot. No vaig estar gaire contenta, la veritat, però tenint en compte que el meu problema no era gaire important i que la COVID encara es passejava impunement per tot arreu, em vaig conformar. Tampoc tenia gaires opcions…
Entre trucada i trucada, una tarda, jugant amb el gos (per si encara no ho sabíeu, tenim un gos diguem-ne, juganer) vaig caure de cara a terra trencant-me literalment els morros. Les dents, per sort, van quedar senceres, però amb un llarg i profund trau al llavi inferior que no parava de sagnar, vaig anar al CAP on la infermera em va assistir d’urgències i em va aplicar un coagulant amb el que vam solucionar el tema.
Aprofitant l’avinentesa, i com que al centre no hi havia cap més pacient, vaig demanar si hi havia la meva doctora i si hi podia parlar, em van dir que sí, que hi era, però que estava fent visites telefòniques i que no em podia atendre… Vaig insistir, ni que fos per a conèixer-nos i veure’ns les cares, però va ser impossible. Vaig topar frontalment amb una paret.
Arribada la segona trucada, amb el meu estat de salut restablert, la doctora em comenta que li hauria agradat veure’m aquella tarda, tenint en compte les circumstàncies, i que era una llàstima que no l’haguessin avisat… A hores d’ara, encara no ens coneixem ni sabem quina cara fem l’una i l’altra.
Ben mirat, això meu no té massa importància. El problema era petit i ja està solucionat, però si això ho extrapolem a altres casuístiques com ara persones grans, o persones soles, o persones angoixades, o persones amb dolències o patologies realment importants, aleshores això si que es converteix en un problema.
Ara, però, llegeixo als mitjans de comunicació que per tal de pal·liar aquestes mancances, evitar burocràcia, recuperar presencialitat, millorar el temps d’espera i la qualitat de l’assistència; el Servei Català de la Salut està dissenyant un nou sistema per a contactar amb els CAP i que abans de que acabi el mes hauria d’estar en funcionament.
Sens dubte és una bona notícia i aplaudeixo la iniciativa, però a mesura que vaig llegint em fa por que les coses no seran tan fantàstiques com semblen i que com sol passar sovint, en aquesta rentada també s’hi perdi un llençol, doncs al capdavall seguirà havent-hi algú que decidirà (i potser després d’haver-li hagut d’explicar les teves intimitats) si pots o no veure el teu metge o metgessa. Esperem que no sigui ni un robot ni una paret.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin