Camins (dedicat a tots els herois anònims)
Després de cremar-se els ulls
amb tanta sal.
D’esclafar-se el front
en troncs d’arbres centenaris,
tornava a la mateixa rutina
pensant que encara no havia assolit res.
Per alguns, els camins, ja estan marcats.
Són sinuosos, prop de cingleres,
amarats de nits fosques sense lluna ni estels.
Els peus descalços topen en cactus punxents
i la melangia embolcalla l’aire.
Però de tot això no n’explicaria res a ningú.
Ningú no ho havia de saber.
Alguns envejosos encara se li haurien
tirat al coll i l’haurien colpejat.
Amb veus mofetes el podrien fer servir de Cap de turc.
Que ningú sabés del seu dolor
era la millor armadura. De misericòrdia
n’hi ha poca en aquest món.
Segurament que algú encara es fregaria la panxa
i riuria content.
Aprendria a suportar les picades d’ortiga
que li torturen el cos i li fereixen l’ànima.
Seguiria enllà, enllà, encara que el seu camí
estigués dibuixat amb clivelles de malsons.
Sense fer soroll formaria part dels herois anònims.
Teresa Riquelme
