Cal repoblar

Redacció 29 de setembre de 2021

968 Views

Per: Marina Puigdellívol Foto: Diari Tarragona

Ha començat un nou curs escolar. S’han acabat les vacances. Els que tenim la sort de poder fer-ho, tornem a les nostres feines i ocupacions del dia a dia. Com formiguetes ens movem amunt i avall, atrafegats, deixant enrere els moments de calma i tranquil·litat de l’estiu. Amb temps lliure a les nostres mans, molts hem fugit de l’asfalt i hem buscat racons desconeguts a la natura, hem envaït espais verges per sentir-nos exploradors, hem xafat tolls d’aigua i fins i tot ens hi hem submergit, o hi hem tirat pedres i troncs. I ens hem sentit despreocupats. Hem fet cims i passejades per indrets recòndits i amagats. Ens hem estirat damunt la sorra mentre els nens recollien petxines i ens hem relaxat dins l’aigua salada del mar.

Però ara ja hem marxat i han quedat les platges buides i els camins solitaris. Les ciutats s’han tornat a omplir de gent i els pobles s’han buidat de cop. Pobles plens de cases buides amb els finestrals tancats. Pobles moribunds que només revifen uns dies a l’any per patir un estrès considerable fins que tornen a caure en la letargia agònica de l’hivern.

Els pobles de la Catalunya rural són buits de gent i plens de cases buides. La gent que hi queda es va fent gran i els joves es desvinculen de les feines del camp. Unes labors rurals que tots com a societat necessitem. Els pocs habitants que hi queden tenen dues opcions per guanyar-se la vida: viure de i amb la natura, o potser hauria de dir malviure. Feines dures i de baix rendiment econòmic que a més en certes ocasions xoquen amb la caravana de turistes urbans que per desconeixement utilitzen l’entorn com una zona verda urbana o, en el pitjor dels casos, com un parc d’atraccions gratuït. O viure dels turistes i mirar d’obtenir en pocs dies els recursos que els han de mantenir tot l’any.

L’èxode de ciutadans ofegats de ciment i assedegats de natura ha convertit aquesta segona opció en la més lucrativa de totes. Ha decantat la balança. L’explotació agrícola-ramadera perd pistonada respecte l’explotació turística. I aquí és on tenim el problema. I és que cada pagès que desapareix no es pot suplir. Cada masia que es buida és una pèrdua irreemplaçable per a tots. Si els pagesos propietaris l’abandonen o opten per quedar-se-la com a segona residència, convertir-la en una casa de colònies o de turisme rural o vendre-la a un preu exorbitant per acabar convertint-se en un habitatge de luxe, la figura del pagès desapareix. La masoveria ja no és una opció per la propietat, no és rendible.

El despoblament del món rural és una sagnia lenta, gota a gota. Que empitjora cada dia, perquè si no véns de pagès és impossible fer de pagès. N’hi ha de gent disposada a cuidar la terra, però on? és impossible comprar terra o una masia. I quin lloguer pots pagar si no hi ha beneficis? Ningú vol un lloguer irrisori. Ningú vol masovers. Rehabilitar la masia i fer turisme sí que és rendible. I això porta més turistes, més xoc, més despoblament.

La gent nascuda a pagès majoritàriament se’n va, pocs es queden. Tenim dues Catalunyes: la urbana i la rural que, cada vegada més, és el pati d’esbarjo de la ciutat. En alguns llocs vivim amuntegats i en d’altres no hi ha ningú. Desitjo profundament que això canviï. Que en algun moment es legisli per afavorir la repoblació de les masies i dels pobles plens de cases buides. Perquè ja s’ha trencat l’equilibri i la dinàmica socioeconòmica que s’ha agafat accelera el despoblament. Si continua així d’aquí a uns anys ja no quedarà ningú que vetlli per la terra i això no ens ho podem permetre. Cal repoblar.