La revolució neolítica.

M. 1457

El neolític és un període de la història que abraça un temps diferent segons els llocs. Aproximadament, cal situar-lo entre el 10.000 aC i el 4.000 aC. En aquest temps van tenir lloc innovacions d’una gran transcendència: els éssers humans descobreixen l’agricultura i la ramaderia, i es fan sedentaris, procés conegut com la revolució neolítica.
L’impuls definitiu sembla que vingué del factor climàtic (època postglacial), ja que en la darrera fase climàtica de caràcter càlid, a més d’enretirar-se el glaç cap al nord d’Europa, comportar un augment del cabal dels rius, creació de terrasses fluvials, augment del nivell de l’aigua del mar, etc.
Al final de la darrera glaciació, i en el canvi cap al clima que hi ha actualment, es produeix un fet revolucionari que es deu al repte que l’espècie humana té al davant: o inventa noves formes de vida que no siguin només destructives i depredadores o fineix com a espècie, car, ateses les condicions de vegetació i de fauna, ja no es pot seguir depredant la natura, es desertitzen les zones subtropicals i en conseqüència, els animals s’extingiren o bé emigraren cap als boscos del nord.
Una de les explicacions més conegudes per explicar el motiu de l’aparició de l’agricultura és la teoria de l’oasi proposada per Raphael Pumpelly el 1908, i popularitzada per Vere Gordon Childe en el seu llibre L’home es fa ell mateix. Aquesta teoria manté que a mesura que el clima es feia més sec, les comunitats humanes es concentraven en oasis cosa que va fer que entressin en contacte estret amb animals els quals serien domesticats al mateix temps que es domesticarien els plantes.
En un primer moment la humanitat la formaven grups nòmades de caçadors i recol·lectors, essent aquesta segona activitat, sovint reservada a dones i nens, la que devia donar els coneixements sobre els tipus de plantes, llocs on creixien, forma de reproducció i mètodes ràpids de recol·lecció que fonamentarien el següent pas: la intervenció humana en el procés biològic natural. Aquest procés sembla que va ser gradual i va representar una millora en l’alimentació que va portar a un creixement demogràfic que a la vegada va fer irreversible el pas definitiu a l’agricultura i la sedentarietat.
La ramaderia, mentre la caça era abundant i la densitat humana baixa, no es devia considerar una necessitat tan imperiosa, en tot cas sembla que la domesticació d’animals és posterior a la de les plantes i el primer va ser el gos que aviat va ser imprescindible per al pastor.
Les primeres proves de la domesticació de plantes, en concret de cereals, es troben en el Pròxim Orient la zona del creixent fèrtil (costes mediterrànies de Palestina, regió on sorgeixen cultures agrícoles, sedentàries, el Líban i terres interiors de Mesopotàmia), cap al 9.500 aC. Els primers conreus van ser el blat, l’espelta, l’ordi, el pèsol, la llentia, el cigró i el lli.
Cap al 6800 aC. Va aparèixer l’agricultura a l’Àsia Oriental, en aquest cas basada en l’arròs, un cereal adaptat a zones càlides i humides, a la zona de Huang-Ho o riu Groc, considerat com “el bressol de la civilització xinesa”, a Birmània, a la vall de l’Indus (el Pakistan). Al mateix temps, al continent americà, els primers intents de domesticació d’animals i de conreus tals com el blat de moro i la carbassa es feren en l’actual estat del Perú i al sud de Mèxic.
Cap al 5500 aC. A Sumer, entre la desembocadura dels rius Eufrates i Tigris, l’agricultura estava ja perfectament estructurada en una organització política que va permetre aixecar el primer imperi de la humanitat.
Egipte va seguir i eixamplar aquest camí imperial amb la diferència tècnica de dependre totalment del regadiu i de les crescudes naturals del riu Nil, que es produïen entre juliol i octubre i obligaven a mesurar els límits territorials. Els tres conreus principals dels antics egipcis van ser l’espelta, el lli i l’ordi.

(imatge: prensa.lacaixa.es)

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin