0 Shares 299 Views

Amagatalls.

30 novembre, 2018
299 Views

M. 1439

A l’Enric i els seus amics els agradava molt jugar a cuc a amagar, a les rodalies de la masia de cal Tomàs. Un dia de primavera que havia fet un ruixat molt fort, l’Enric corria per trobar un bon amagatall i es va trobar davant d’un bassal molt gros. Va saltar fort per travessar-lo, però va caure de ple dins del bassal. Empipat, va voler aixecar el peu dret per sortir-ne però no va poder; és més, va notar que, de mica en mica, s’enfonsava terra endins.
Una mica espantat es demanava on dimoni aniria a parar quan, tot d’una, plaaaf ! Va caure de cul sobre el terra d’un lloc desconegut. Un cop refet de l’ensurt i el desconcert, es va aixecar i va mirar al seu entorn. No se sentia cap soroll i va pensar que potser havia arribat a les entranyes de la terra. Va començar a caminar en direcció a la seva dreta. Estava sorprès que allà dintre s’hi pogués respirar bé i tampoc no era del tot fosc. Això el tranquil.litzava.
De sobte, va sentir uns roncs forts que van trencar aquell gran silenci. L’Enric es va deixar guiar per aquell soroll aspre que a mesura que s’hi apropava se sentia més fort. Va caminar, fins que es va trobar davant el roncaire. Llavors sí que es va quedar ben parat!
Davant seu hi havia un talp molt gros que dormia assegut en una butaca. Era un talp força panxut que portava ulleres de miop i que esbufegava sense parar. L’Enric va estar content d’haver trobat un ésser viu, encara que fos un talp. S’hi acostà i el va despertar tocant-li l’espatlla. El talp es va despertar de molt mala lluna i sense miraments li va etzibar:
– Per què m’has desvetllat xicot babau.
– Dispenseu senyor talp, va dir l’Enric. És que jo jugava a cuc a amagar, m’he ficat de peus dins d’un bassal i he caigut aquí dins i no sé com sortir-ne.
– Però que no veus que vull dormir? Què m’expliques a mi d’un bassal? Val més que callis i que te’n vagis, li va respondre el talp panxut amb ulleres de miop.
L’Enric va marxar decebut. Continuà caminant quan, tot d’una, es va trobar davant d’un altre personatge també força curiós. Es tractava d’un gat molt gros. Un gatàs d’ulls lluents com dues espurnes de foc. El marrinxa es llepava el pèl amb gran parsimònia, semblava que tenia tot el temps del món. L’Enric, content de la troballa, se li va acostar i li demanà si el podia orientar per sortir d’aquell lloc.
El gat, de moment, no va dir res. Va continuar llepant-se el pèl com si sentís ploure. Es feia l’orni. Però, al cap d’una estona de silenci, va començar a explicar-li aquesta arenga:
– Jo m’he de llepar el pèl seixanta vegades cada dia i això comporta una gran feinada. Però ho he de fer, perquè si no ho fes, el pèl se m’arrossinaria. I un gat presumit, un gat que es vulgui fer respectar, això no ho pot pas permetre. Que després tot serien mofes de l’un i de l’altre i ningú no em tindria en consideració per a res.
L’Enric li va contestar que ja ho sabia que els gats són molt polits perquè a casa seva en tenien un que es deia Gínjol… el gatàs el va tallar sense miraments dient-li:
– Calla tanoca! Com t’arrisques a comparar-me amb el teu gat? No tens idea de res, nap-buf! A més, em destorbes. Apa, ves-te’n!
L’Enric va deixar el gat enrera perquè va pensar que, d’aquesta mena de gat, no en trauria pas l’aigua clara. Pensava que si havia entrat en aquell lloc tan estrany també en podria sortir, però ja es començava a frisar una miqueta. Continuava caminant i, al cap d’una estona, el cor li va bategar amb força perquè va trobar un altre personatge.
Va veure una teranyina molt grossa que penjava del sostre. Una aranya, també grossa, la teixia amb gestos nerviosos. Sense fer-se esperar gens, l’Enric li va demanar:
– Escolteu-me, si us plau, senyora aranya, on és la sortida d’aquest lloc tan estrany.
L’aranya se’l va mirar de reüll, i amb veu irritada li va contestar:
– Que no veus que estic enfeinada, pebràs! Aquesta teranyina no em queda dreta, per més que hi faci. També he d’alimentar aquesta pila de fills que tinc; i a més, estic constipada.
L’Enric va mirar la teranyina i va veure que hi havia una pila d’aranyetes petiiites, immòbils, semblaven ben poqueta cosa al costat d’aquella aranya camallarga i peluda.
Es va allunyar deixant que l’aranya remugués tota sola. De totes maneres -pensava- alguna obertura hi ha d’haver perquè jo bé que he entrat. Ara caminava de pressa i, tot d’una, va sentir veus. Es plantà a córrer en direcció a aquella xerrameca i va veure de qui es tractava: eren un esbart de cotorres de colors llampants que feien tota mena de comentaris:
– Sí, sí, està a punt d’arribar. Avui el veurem. És un presumptuós, però està tan bé!
– No li falta ni li sobra res, és perfecte. Ai! Estic molt nerviosa…
Parlaven totes alhora i feien un bon guirigall. Estaven molt excitades.
L’Enric s’hi va anar acostant, les cotorres no van fer gens de cas de la seva presència. I, de cop, sense saber per on havia entrat, va aparèixer davant d’ells un gran paó.
Caminava altiu, inflant el pit i sense mirar ningú. Portava la cua estesa lluint tota la gamma de colors tornassolats de les seves plomes fantàstiques. Feia giravoltes, i s’anava passejant. Les cotorres, només en veure’l, es van posar a xisclar i el van envoltar saltant.
Per a l’Enric, la cosa més excepcional era el fet que el paó hagués entrat allà dins, per on redimoni ho devia haver fet? No es veia cap obertura enlloc. Per tant, s’hi va apropar passant per entremig de les cotorres, de la manera que va poder, i li va dir:
– Senyor paó! Seríeu tan amable de dir-me per on heu entrat?
El paó va tancar la cua d’una revolada i va cridar demanant qui havia estat el cap de suro que l’havia destorbat, qui s’havia atrevit a tocar-li les plomes? Que surti el culpable!, va cridar el paó amb èmfasi. L’Enric va contestar cohibit.
– He estat jo, senyor paó. Disculpeu. Tot el que vull saber és per on puc sortir d’aquí dins, perquè jo jugava a cuc a amagar, sabeu? I vaig caure dins d’un bassal…
– Tu ets un totxo!, li va contestar el paó. I clic!, li va clavar una bona picada de bec al front. L’Enric, astorat, es va posar a córrer, volia fugir d’aquell lloc, ara sí que notava que li costava respirar. Se sentia angoixat i es posà a cridar: vull sortiiir, vull sortir d’aquiii!!!!!
L’olor de la palla el va fer tornar a la realitat. Es va trobar dalt la pallissa de cal Tomàs. S’havia colgat de palla perquè els seus companys no el trobessin i s’hi havia adormit. Encara mig endormiscat no es podia treure del cap els estranys personatges que havia somiat.
Per què aquells estranys personatges li semblaven coneguts? De què els coneixia? Llavors, es va fixar detingudament en el seu comportament i síííí! En el somni estaven disfressats d’animals per passar desapercebuts, però l’Enric sabia que no eren animals. No, no eren animals sinó persones que ell coneixia. L’Enric era llest i va saber desentrellar l’enigma.
Les cotorres s’assemblaven a unes seves cosines, quan s’engrescaven a parlar d’algun cantant de moda, inflat com el paó. L’aranya tenia una bona retirada a una veïna seva que no suportava que la quitxalla juguessin al carrer. El gatàs era pastat al seu germà gran que es passava la major part del dia pentinant-se. I el talp era la mateixa imatge de l’avi del seu amic Albert. Vet aquí el somni. Era el retrat del comportament d’algunes persones grans.
En aquell moment no hi va poder pensar gaire perquè va sentir les veus dels companys que el cridaven, estaven amoïnats perquè no el trobaven enlloc. L’Enric es va adonar, que els seus amics l’apreciaven molt, que patien per ell. I va cridar: “Sóc aquííí, aquííí!!
Se li van acostar tot corrent i el van atabalar amb tota mena de preguntes. l’Enric, sense vergonya, els va dir que s’havia adormit i també els va explicar aquell somni tan estrany que havia tingut. Tots se’l van escoltar amb molta atenció i es van posar a riure plegats. Ells també van reconèixer a cadascun dels personatges d’aquell somni.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com