Agla, sota el sol taronger deturada,
allí on sent les germanes com colada al vent,
i ja no va l’enganxar l’herba i la rosada,
i té la cara pàl·lida d’un gran defalliment.
Ella dansava i reia tot just casada amb Drias,
altiva entre la frescor, joiosa de la llum,
i ja el hort s’amagà per les desferres vives
i encara es fa més blanca, perduda entre el perfum.
I arriba a les taronges, i en cull i se n’emporta;
la set de sols marins, la fel i els ulls brillants.
Mossega un fruit i acluca els ulls com una morta
i del cabell alflueixen els pins de les mans.
I Agla, ja refeta, es bressa en l’esperança;
amb un sospir molt tendre solleva pel caigut;
ella pogués besar l’infant que ja s’afanya,
batec tan vivent i tan inquiet.
I veu la piadosa taronja que fuig bella,
i veu la bondadosa del rostre infantil.
De la muller a sol li transparència en ella:
fer-se espremuda i passar per la frescor del fill.
Agla, cansada pel seu embaràs, reposa sota d’un taronger i alla reflexiona sobre la vida de les dones que, com ella, esperen un fill.
Ella sacrifica la seva figura juvenil per donar vida a un nou ésser; igual passaran amb les taronges, que també tenen com a destí natural donar plaer besant a les persones després de ser espremudes.
Es tracta d’un sacrifici generós en el cercle de la vida i la natura ha de seguir el seu camí. Tot això ho descobreix al final del poema.
A la primera estrofa hi ha un contrast entre Agla, cansada amb cara pàl·lida i les germanes que juguen i canten. Ella té una certa nostàlgia perquè ara no pot seguir el ritme juvenil de les germanes; aquest contrast marca ja el pas del temps i la transformació vital.
El present aterra a la tercera estrofa. Ella està cansada, té les taronges aparentment provocadores, tanca els ulls i en gest pròpiament femení s’afanya els cabells mentre les mans i els peus toquen la terra fresca.
No és fins a la quarta estrofa que descobreix la dolçor de la vida: “l’infant que ja s’afanya”. El gust i el plaer de la taronja li retornen les forces anteriors i veu amb els ulls il·lusionats l’alegria de ser mare.
Al final trobem la comparació entre Agla, dona que espera un fill que ha reprimit la seva energia juvenil, amb la “bella, piadosa i espremuda” taronja que ha aparegut a la seva set. Les dues sacrificaran la seva frescor en benefici d’un altre.
Agla és el nom d’una de les tres Gràcies de la deessa Venus.
El poema forma part del llibre Els fruits saborosos publicat per Josep Carner (1894–1970), un tema molt present al llarg del llibre, amb la vida quotidiana com a metàfora vital.
Versos alexandrins (4 + 6) amb rima consonant.
