A propòsit de l’Andreu.

Per Miquel Puig i Soler – Imatge: menuari.com

Al llegir l’escrit del Jaume referent a l’Andreu de ca l’Amadeta, m’ha reviscolat evocacions antigues de la meva edat juvenil. Esclat de llunyanes emocions plenes de poesia de les quals no em vull estar de dir que em produeixen un gran plaer poder-les recordar amb respecta i tendresa. Aquella primavera de la vida amb la tongada de inoblidables records farcits de somnis era molt especial. Intentàvem ser el més lliures possible davant la espontània revelació de nous horitzons que descobrirem i regnaven en la majoria dels nostres actes. Tot era intentar convidar l’esperit a endolcir els ressalts i crueses en les que ens enfrontàvem.

El mestre Ardèvol va arribar per segona vegada a Sant Fruitós pels anys cinquanta. Jo encara no havia acomplert els deu anys i el meu pare es va entossudir que havia d’anar amb el nou mestre, que en la seva primera etapa en el poble havia deixat una estela que es recordava reveladora d’immillorable cultura. Jo encara no estava prou preparat per ensenyances que implantava l’Ardèvol, motiu pel qual, em va tocar rebre. L’Andreu era dos anys més gran i junt amb el Jordi, potser el Jaume i alguns altres, poc van tastar les carícies d’aquell regle de roure amb voraviu de llautó que et deixava les mans que semblava que t’hi clavaven claus roents.

L’Andreu des del primer moment es va convertir en un dels seus alumnes predilectes. Era un nen seriós, responsable, bon estudiant i dibuixava molt millor que cap de nosaltres. L’Ardèvol que era un enamorat de l’art i sovint organitzava mostres de dibuix i pintura,—sobretot a finals de curs,— estava enamorat i orgullós del seu alumne preferit. Els treballs de l’Andreu sempre eren molt superiors als altres; això solia provocar una profunda gelosia en nosaltres, però alhora, també, una gran admiració.

Un dia però, li va tocar rebre de valent. A tots ens agradava jugar a pilota. El mestre sempre solia arribar gairebé una hora tard al mati. Aquell dia eren molt passades les deu i encara no havà vingut. Alguns, entre ells l’Andreu, vam decidir pel nostre compte que li hauria passat alguna cosa i ja no vindria. Ens en vam anar al camp de futbol a jugar una estona. Al cap de mitja hora vam veure un alumne dels que s’havia quedat, que pujava corrents cridant enarborat que el mestre era havia arribat. Que hi anéssim de seguida,—estava molt enfadat. Cagats de por, vam anar a tota pastilla cap a l’escola. Dins hi Imperava un silenci que impressionava. Que ens passaria, ara? Rebríem els de sempre? L’Ardèvol amb aquella cara d’amargor i mala llet que solia fer sempre, estava assegut darrera del escriptori amb una mirada que no presagiava res de bo.

Un pic tots asseguts, es va aixecar regle en ma i sense dir ni una paraula va anar al pupitre de l’Andreu i el va farcir de garrotades fins que el cor li va dir prou. Era el seu millor alumne i devia considerar que n’era el culpable d’aquella acció de desobediència que vam protagonitzar. Suposo que ens vam estranyar que fos a l’Andreuet a qui li toqués rebre i no ens va agradar la pallissa que l’Ardèvol li va fotre aquell dia. Era un bon company al que admiràvem. En la nostre perspectiva juvenil crec que tots veiem al mestre Ardèvol com una persona turmentada i infeliç que descarregava sovint la seva ira amb nosaltres. Érem canalla i potser no calien els castics tan severs que ens infringia.

Vam estar molts anys a tornar-nos a veure amb l’Andreu. En la seva etapa a Manresa vam tenir una relació d’amistat que va cristal·litzat ens veure’s en algunes ocasions. Aprofitava les visites que feia al Joan, el seu cosí, que vivia al Vendrell, i algun cop venia a casa amb la seva dona. S’havien quedat a dinar algunes vegades. A través de Montpeità estava al cas de les seves exposicions, i en una de les seves visites li vaig demanar que m’agradaria tenir algun dels seus treballs. Em vaig quedar una talla de fusta que encarna quatre balladors puntejant una sardana. Molt bonica i de la qual n’estic prou cofoi. Més endavant en va presentar a casa i em va dir que tenia una peça que volia ensenyar-me. La portava desmuntada dins el cotxe. Era una espectacular premsa petita, restaurada i polida amb gran mestria. La tinc en la bodega i quan la veig sempre penso amb l’Andreu. Durant molts anys per Nadal sempre ens vam escriure,—fins que se’n va anar.

El Jaume diu en el seu escrit, que potser Sant Fruitós no ha valorat a l’Andreu com es mereixia. Això sol passar. El que si que puc garantir, és que tant de jovenet com adult que son les etapes en que ens vam relacionar, l’Andreu va ser una persona seriosa capaç de generar la meva profunda admiració tant pel seu vessant d’artista pintor, tallista, com dels magnífics treballs de restauració d’obres d’art que constituïen la seva tasca. També pel torrent d’iniciatives carregades d’il·lusió de les quals ens parlava. Ens va deixar massa aviat…

L’endemà de Sant Jordi va ser el cumple de la Carla. De segon plat vaig cuinar un parell de palangres no massa grans al forn, que va agradar tots.

RECEPTA

Ingredients per quatre persones:
Un lluç de un quilo dos cents, tres grans d’all, tres tomàquets, patates, un got de vi banc, mig de vi ranci, una dotzena d’ametlles torrades, un raig de vinagre, sal, pebre, pebre vermell, julivert picat i una fulla de llorer.

Feu obrir el peix de dalt a baix per la panxa. Poseu sal, pebre, espolseu-hi pebre vermell dolç, i un bon raig d’oli. Deixeu marinar. Mentrestant, en la plàtera i poseu un llit de patates ben fines, amb sal, la fulla de llorer i abundant oli, que un pic cuites podeu recuperar. Un pic a 180 graus i poseu les patates, millor tapades amb paper d’alumini. Uns quinze minuts o vint minuts. Traieu-les, guardeu oli sobrant i poseu el peix damunt. Abans però, peleu tres tomàquets, en traieu la pell, les llavors i talleu a daus petits. Guardeu en un bol. Piqueu un gra d’all en el morter junt amb unes ametlles i julivert picat. Poseu aquesta picada amb els tomàquets, un bon raig d’oli i una copeta de vi ranci o mistela; amb una cullera escampeu sobre el peix. Poseu el forn a 220 i introduïu la platera. Als vuit minuts i afegiu un got de vi blanc i un cullerot d’aigua o brou que podeu fer amb els caps. Cinc minuts més de cocció i llest. Crec que us pot agradar aquesta manera de cuinar qualsevol mena de peix.