Aquests professionals de la classe mitjana que anys enrere eren els principals motors de l’economia catalana, fa temps que no passen pel seu millor moment. Molts negocis no acaben de rutllar i s’han convertit, en massa casos, en els grans expulsats del mercat actual. Molta gent d’aquest àmbit professional viu i pateix dificultats que sovint són molt complicades de remuntar.
Avui, fer-te autònom és una decisió important i arriscada. Cal valentia per renunciar a un sou fix i assumir els maldecaps que comporta treballar per compte propi, amb tot el que implica: responsabilitat, incertesa i la llibertat de no dependre de ningú.
Jo sempre vaig ser autònom mentre vaig estar actiu i, personalment em va anar prou bé. Pagaves els impostos que et deia el gestor, feies les teves trampetes —com feia gairebé tothom— i amb més o menys esforç, anàvem fent; sempre anàvem granats amb diners a la butxaca per poder-los gastar sense massa complicacions.
Ara, però, el panorama és ben diferent. Les dades no enganyen i els locals buits que hi ha arreu són una prova evident que el comerç familiar que ens va acompanyar durant tants anys ja no funciona com abans.
Un dels sectors més perjudicats, que gairebé ha desaparegut en els darrers anys, és el potent mercat immobiliari tradicional. Una activitat que generava riquesa i donava feina a especialistes del ram de la construcció —molts d’ells del mateix poble— i que sostenia una classe mitjana sòlida.
Avui, aquesta mateixa classe mitjana està sent expulsada del mercat immobiliari.
Parlem de famílies mitjanament ben situades amb ingressos estables: professionals liberals, mestres d’obres, arquitectes, lampistes, fusters o guixaires. Persones treballadores i responsables que cotitzen, que paguen la seva jubilació i la dels seus treballadors i que sostenen una part important del sistema.
Però cada cop se’ls fa més costerut mantenir la paradeta oberta. Massa burocràcia, massa paperassa, clients que no paguen, treballadors poc compromesos; problemes i més problemes…
La paradoxa és que aquella classe mitjana que jo coneixia no demanava privilegis especials, sinó predicibilitat i oportunitats de feina. Poder planificar, accedir al mercat i desenvolupar qualsevol projecte vital sense tantes traves innecessàries.
Si no canvien determinats problemes estructurals del país, no sé si serem capaços de recuperar aquella classe mitjana sòlida i coherent que avui sembla quedar fora del sistema. I és una llàstima.
