Els núvols són més blancs, el cel més pur.
Ara és temps de morir, que la vida es refaci.
El món, altra vegada despert davant l’atzur,
present càlidament que ha de tenir un futur
—sempre el somni que precedeix la força!—
Les branques d’ametller senten, sota l’escorça,
un moviment suau i obscur.
El trèvol ja verdeja a la ribera.
Ara és temps de morir, que la mort no és enlloc.
La tendra saba corre per l’espiga,
i un nou esclat llumina les arrels.
Els torrents s’embruixen a poc a poc.
Tot és tebi i frisós com davançant el foc
de la pròxima primavera.
Aurats migdies dels minvants d’hivern!
Ara és temps de morir, que la vida comença.
Com un foc invisible, meravellós, intern,
sota la terra nua batega el crit etern
de la llavor, l’arrel i la semença.
Així els antics, en guerres de refús feiença,
guardaven el vellern.
MÀRIUS TORRES (febrer de 1937)
El poema és un cant a l’esperança. S’ha entrat al febrer i, encara que l’hivern domina el paisatge, es comença a notar un petit canvi a la natura; canvia que sonarà pas a una Primavera que ja comença a treure el nas. Estem a prop d’iniciar un nou cicle i el món torna a renéixer, després d’una llarga etapa de silenci.
El poeta divideix el text en tres estrofes de set versos. En el segon es repeteix la mateixa frase “Ara és temps de morir”. L’hivern no s’ha acabat, però la continuació del vers és molt diferent i aquí hi ha el centre del significat del poema: passem de “la vida es refaci” a “la mort no és enlloc” i sobretot a la darrera estrofa “la vida comença”. Un nou cicle vital agafa el timó de la temporada anual.
Tots els versos presenten l’acció en present. Ara és febrer i l’hivern segueix, però una escletxa a la nova estació s’intueix en tot el text:
– El món altra vegada despert
– El trèvol ja verdeja
– Els ametllers senten sota l’escorça
– La neu llisca cap el final
– Tremola cada cosa…
Per això deixem al principi que el poema és un cant a l’esperança.
Al final hi ha un petit homenatge a unes famoses bodegues de l’època romana clàssica. Els vins de Falern a la Campània italiana. Falern és l’any 1937, malalt de tuberculosi, tenia també esperança que la seva malaltia milloraria; dissortadament no es va produir.
