Tot i que és un tema prou recurrent, jo mateix n’he parlat en diverses ocasions, la darrera crec que va ser ara fa mig any “No pensem fer-hi res?” encara que llegir una La Contra a La Vanguardia m’ha tornat a despertar certs sentiments gens positius envers la nostra societat, millor dit la societat que estem transformant i que sempre presumim de què la deixarem als nostres fills i nets com una fita memorable, memorable sí, però en sentit negatiu, perquè cada dia que passa l’espatllem més, o deixem que l’espatllin els que remenen les cireres.
Com deia, una de les darreres publicacions a La Contra de La Vanguardia amb el títol “Els joves demanen ajuda a la IA per no suïcidar-se” és una entrevista de l’Ima Sanchis a l’Agustín Bonifacio, treballador social especialitzat en salut mental infantil i juvenil, entrevista que si la llegim ens ha de despertar moltes preguntes i molts dubtes del que com a societat estem fent amb els joves.
Es diu que ho tenen més fàcil que les generacions anteriors, però que és el que tenen més fàcil?, els hem abocat a un món cada dia més deshumanitzat, amb molts reptes materials però la majoria sense cap sentit i ben rumiat sense cap finalitat enriquidora ni anímicament ni emocionalment, i no ens enganyem materialment molt limitada, perquè només són quatre els que assoleixen el somni liberal del triomf.
L’Agustí ens diu que a Espanya, un de cada cinc adolescents pateix un trastorn de salut mental, i que malauradament també lidera el suïcidi infantil i juvenil a Europa. Què fem malament, ja fa dècades, perquè ara mateix algun jove estigui demanant ajuda a la IA per no suïcidar-se?, com és que els joves no posen sobre la taula de l’entorn familiar els seus dubtes, els seus problemes, els seus fracassos, els seus èxits que també en tenen, encara que no sempre els valorem com pertoca?, som tan egoistes?, som tan limitats?, som tan inconscients del que és realment important tant per a nosaltres com pels joves?
A l’entrevista es parla d’autoestima, d’esperança, de felicitat, però de quina felicitat es pot parlar en un món amb unes enormes mancances, amb una precarietat tant laboral com social que cada dia crea fissures més grans en una societat totalment materialitzada i altament consumista, sense cap sentit ni cap brúixola emocional que permeti albirar un futur, i no un futur excepcional, senzillament un futur, que permeti gaudir d’una vida que ara mateix els hi estem negant.
Per finalitzar dues coses que aquest expert social ens diu, la primera no dir “no et queixis, hi ha gent pitjor que tu, tens tota la vida per davant” i la segona que desterrem alguns mites que es diuen sobre el suïcidi, com allò de què “si ho diu, no ho farà”. Deixeu-me afegir-hi una darrera dada, entre el 25 i el 30 % dels joves utilitzen les autolesions com a eina de regulació emocional.
Segur que no ens volem parar a pensar fins on arriba la nostra responsabilitat? Segur que volem continuar creient-nos perfectes i amb tots els drets però sense cap obligació?
