Cançó a Mahalta. Màrius Torres

Redacció 9 de desembre de 2020

6593 Views

Per: Francesc Canellas / Imatge: Màrius Torres y Mercè Figueras (1939) /FONS MÀRIUS TORRES. BIBLIOTECA DE LA UNIVERSITAT DE LLEIDA.-

CANÇÓ A MAHALTA

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar – la nostra pàtria antiga-.

A finals de 1935, un jove metge lleidatà que escrivia poemes, ingressa com a pacient al sanatori antituberculós de Puig d’Olena, al costat de Sant Quirze de Safaja. Pocs mesos més tard (març de 1936), arriba al mateix sanatori una noia de Girona, Mercè Figueres, en les mateixes condicions.

Aviat sorgeix entre els dos una relació d’amor, amistat i neguit per les circumstàncies que pateixen.

Com que moltes vegades no poden relacionar-se a causa de la malaltia, el jove poeta li envia cartes, poemes i notes que han possibilitat conèixer aquesta història.

En el poema, el contingut i la forma van íntimament units: dues vides, dos rius paral·lels. Dos versos a cada estrofa, dues persones que saben que mai podran ser una de sola i en canvi, continuen juntes.

Entre els dos hi ha una terra de palmes (vida) i de xiprers (mort). En els meandres (els tombs que la vida porta), el poeta sent el batec de l’existència des de la realitat més crua a l’esperança d’una curació.

Els colors grocs dels lliris i el verd de la pau ho simbolitzen. Només a la mar (mort), es trobaran. I allà tornaran a renéixer (pàtria antiga).

Mahalta era el nom poètic que Màrius Torres dirigia a la seva amiga.

El poeta no superarà la malaltia i morirà a finals del 42. Mercè Figueres es curarà i viurà fins el 76.

El doctor Josep Saló, molt vinculat a Manresa molts anys després, va ser testimoni d’aquesta història.