Xocolata amb melindros

La Clara i la Fina de petites i joves havien sigut molt amigues. Però tot d’una, la Fina se’n va anar a treballar a Londres, va dir que li havia sortit una oportunitat de feina molt bona i que de cap manera la volia deixar escapar. La seva amistat va continuar a través de cartes i  postals. La Clara es va casar i va tenir dos fills. La Fina li explicava que es guanyava molt bé la vida i que ella no tenia pas la intenció de casar-se, ni de tenir fills.  Quan la Clara en tenia cinquanta-set va quedar vídua i va explicar la seva tristesa a la bona amiga Fina que sempre la sabia comprendre.

Un dia la Clara va rebre una carta inesperada de la Fina, li feia saber que havia agafat la jubilació anticipada, tenia seixanta anys i l’Empresa on treballava li havia pagat una bona indemnització. Per tant, s’havia venut el pis de Londres i havia decidit tornar a viure a Terrassa. La Clara va pensar que la Fina era així d’impulsiva: dit i fet. De jove també havia marxat a corre-cuita cap a Londres i ara tornava de la mateixa manera. Però es va posar contentíssima que la Fina volgués tornar a reprendre la vida al lloc on les dues havien nascut, i del que la Clara mai n’havia marxat. El dia que es van poder abraçar es van sentir rejovenides. Tenien tantes coses per explicar-se de viva veu, tantes coses per reviure, tants records de joventut per repassar.

Van decidir que un cop per setmana es reunirien al pis de la Clara. Cada vegada que es veien, la Clara preparava una boníssima xocolata desfeta i la Fina portava els melindros. S’ho passaven tan bé! Anaven d’un record a un altre mentre el perfum de xocolata i la suavitat dels melindros encara feia més agradable tornar a reviure tantes coses que havien viscut juntes, de felicitat, de joventut. La Clara va comentar que havien estat de sort perquè ni ella ni la Fina no s’havien engreixat gens amb els anys, som dues senyores encara de bon veure. Van riure de bona gana. T’ho creuràs Fina que guardo caixes amb els vestits que més de gust vaig portar de jove,  fins i tot guardo el de núvia. Un dia,després de la xocolata amb melindros i unes copetes de vi dolç, estaven engrescades i la Clara va decidir treure aquells vestits guardats durant tants anys. Va, disfressem-nos de joves, va dir!  Es van quedar només amb les calcetes, i va ser així quan a la Clara li van quedar els ulls fixes en el ventre de la Fina. La Fina se’n va adonar i va anar amb pressa a posar-se un dels vestits de quan eren tan felices. Havia fet tard, la Clara li havia vist el ventre ple d’estries, i no es va poder estar de dir-li: “ Fina, tu has parit, per què no ho has explicat mai?

Amiga de l’ànima, va respondre la Fina, és per això que vaig marxar a Londres,  perquè estava prenyada i ningú no n’havia de fer res. No cal que idealitzem tant aquells anys de joventut, no tot era de color de rosa. I ben mirat, va afegir, ara sí que podrem ser bones amigues si volem.

Teresa Riquelme

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin