Via crucis del pis de Sant Fruitós

Via crucis del pis de Sant Fruitós
El tema de l’accés a l’habitatge és una de les principals preocupacions dels ciutadans, segons diuen totes les enquestes. N’hi ha poc, tant de compra com de lloguer, i és car. També tant el de compra com el de lloguer. Molta Constitució que diu que és un dret bàsic, però més aviat s’ha convertit en un privilegi. Un privilegi que és capaç de treure milers de persones al carrer per demanar habitatge digne a preus dignes.
No parlaré del tema ocupació. Només fer notar que hi ha okupes delinqüencials i okupes per necessitat. Dit això us explicaré l’experiència que vaig tenir amb el pis familiar que tenia a Sant Fruitós. Queda clar d’entrada, doncs, que no era un gran tenidor. Un cop va quedar buit el vaig posar a lloguer a través d’una immobiliària. No volia enrenou. No era cap cosa però era un pis més que correcte, moblat i equipat amb electrodomèstics com nevera i rentadora. Ho vaig llogar a un preu que vaig considerar raonable. Va entrar un llogater. Cap problema. El va deixar al cap d’un temps perquè se li va fer petit. En va entrar un altre. Cap problema. El va deixar de seguida. Va entrar un tercer: una dona amb dos fills. Cap problema fins que, pel que he pogut saber, es va aparellar. A partir d’aquí van començar les queixes. Que si la campana de la cuina no anava, que si el forn, que si un llum, que si l’antena de la televisió i que si forats a la paret…. Un exemple: la immobiliària hi va anar a treure el cap per fer un repàs d’incidències i em va comentar que la campana no anava de tan bruta de greix que estava. Tot dit.
Vaig anar trampejant la situació fins que un dia van comunicar que deixaven el pis. Sí que el van deixar. El van deixar buit. Es van endur llits, matalassos, armaris i mobles varis. També la nevera i la rentadora. I no era net i polit, precisament. Em va caure l’ànima als peus.
Vaig pensar arreglar-lo mínimament i oferir-lo a l’Ajuntament de Sant Fruitós perquè el destinés a pis social d’aquests que es necessiten en cas d’emergència. Em van dir que em trucarien però encara ho espero. Desanimat i patint perquè no l’ocupessin, vaig decidir vendre’l. Tenint en compte que no soc un gran tenidor, el pis en qüestió em va acabar sortint car.
El tema de l’accés a l’habitatge no és fàcil de resoldre, però no és un problema que generin els petits tenidors, lligats de mans en casos com el meu. És un problema de l’Administració i de grans propietaris que fan negoci amb el que no ho hauria de ser tant.