Una vida lliurada als altres.

Redacció 9 de setembre de 2020

562 Views

Per: Miquel P. Cortina –

Lluís Espinal va fer reals les seves paraules sobre la necessitat de lliurar la vida pel poble. De fet, tota la seva vida va estar al seu servei: es va lliurar als universitaris, als joves, als lectors, als oients i televidents, a la gent humil de Villa San Antonio, als seus companys de comunitat i de feina, als seus amics, al poble senzill. Heus ací una anècdota de la seva voluntat de lliurar-se als altres explicada per un amic seu:

“Ha passat la pluja forta, ara és un plugim suau que cau del cel. M’adreço a casa meva i em trobo Lluís Espinal a la cantonada Capitán Ravelo, allà on comença l’Avenida del Ejército. Ens aturem un instant. Passen uns nois del poble i un captaire. Ens aixopluguem al costat d’un mur.
–I per què no prens un bus, Lluís?—li vaig dir. Et mullaràs.
–Els busos vénen plens—em respòn.

En aquell moment passa un cotxe i qui el condueix és un conegut que el saluda i s’atura una mica més enllà. Però ja veus el Lluís fent-li senyals que no hi pujarà, que gràcies, que és molt amable. Se’n va l’amic amb el seu automòbil. Jo guaito el Lluís i l’observo. Passa un home carregat amb uns cistells. I ell, llavors, mostrant-me’l i amb senzillesa, hom diria que amb humilitat, es justifica:

–Saps? –em diu—avui no desitjo comoditats ni privilegis. Avui desitjo ser al costat d’ells. I guaita l’home que durant uns segons ha deixat els seus cistells a peu del mur i que ara reprèn la marxa. –No tenir ni més ni menys. Avui vull caminar amb el poble. I el Lluís se’n va darrere seu, sota la pluja”.

Quan va tenir lloc el cop d’estat d’Hugo Banzer, el sanguinari dictador bolivià, els presoners polítics escoltaven amb atenció les valentes al.locucions del Lluís a través de Radio Fides sobre el respecte a la vida i a la Constitució. Ell va col.laborar activament en la creació i funcionament de l’Assemblea Permanent dels Drets Humans i acceptà la direcció del setmanari “Aquí”, davant la insistència dels seus col.legues periodistes. Vivia amb una colla de jesuites en un barri popular de La Paz, en una comunitat on hi havia d’altres persones (matrimonis i joves), i que sempre tenia les portes obertes per acollir els perseguits.

Les seves actuacions eren sovint conflictives. Fou expulsat reiteradament, tal com hem dit en altres capítols, de diferents mitjans escrits i audiovisuals. A l’època d’Ovando va patir el primer arrest policial. Més tard fou el Ministro de Gobierno bolivià qui el va citar per lamentar-se de les seves crítiques al feixisme. En una altra ocasió fou la mateixa esposa de Banzer qui el va renyar per una intervenció seva en un cine forum.
També l’ambaixador d’Espanya el va convocar per protestar d’un editorial radiofònic en el que, a propòsit del casament d’una neta de Franco amb un descendent de la monarquia borbònica, criticava l’ambició de tots els dictadors. Espinal el va deixar parlar i, havent acabat, es va limitar a dir-li: “Senyor ambaixador, només volia dir-li que jo soc bolivià. Vaig deixar de ser súbdit espanyol fa anys…”

Tal com hem vist en un capítol anterior, en una al.locució de Radio Fides de l’any 1973 intitulada “Lo nuevo y lo viejo”, comparava els nomenaments de nous cardenals (el senat més vell del món…decrèpit i biològicament més inclinat a conservar i a frenar que no pas a obrir nous camins) amb l’ordenació del primer diaca aymara (un primer pas clar i decidit per fer l’Església boliviana molt més autòctona…). Aquest editorial va provocar una airada protesta del Nunci i la consegüent dimissió de Lluís Espinal de l’emissora on prestava els seus serveis.

Per haver escrit en una crítica cinematogràfica al diari “Presencia” que el capellà del film peruà “Muerte al amanecer” estava més a prop del poder que no pas del poble, “tal com s’esdevé massa sovint entre nosaltres”, fou acomiadat de l’esmentat diari on havia col.laborat durant deu anys.

El conflicte i la persecució són la moneda de canvi de tota denúncia en favor dels pobres i oprimits. Lluís va ser molt valent en oposar-se sempre a l’abús de poder. Sabia que se la jugava, però ell només volia seguir les petjades del seu Mestre Jesús fins a donar la vida pel poble que tant estimava.

Text extret del llibre “Lucho vive” del P. Alfonso Pedrajas Moreno