0 Shares 106 Views

Una normalitat sense normalitat

17 de gener de 2022
106 Views
Per: Marina Puigdellívol – imatge: istockphoto –

Ha començat l’escola després de l’aturada de Nadal. Torna la normalitat, però una normalitat d’aquelles de mirar-s’ho aguantant la respiració. Les vacances escolars han sigut una mica estranyes. Vam començar a casa nostra amb una vacunada general abans del dia de Nadal, nens amb la primera dosi i grans amb la tercera. I mentre superàvem uns efectes secundaris bastant incòmodes, amics i saludats s’anaven confinant per totes bandes. I sí, hem vacunat els nens de seguida que hem pogut, no és cap pecat. Tenim la mania a casa nostra de confiar en la medicina i especialment en les vacunes. Ja ho diuen, la infantesa marca. La meva infantesa plàcida i tranquil·la amb el paquet complet de vacunes posades contrasta amb la d’una bona amiga que passava la poliomielitis i ara va en cadira de rodes. Per això sempre penso que val més prevenir que curar. Així que jo sempre, sempre! em quedo amb la vacuna abans que amb la malaltia de veritat.
Ja fa quasi dos anys que convivim amb aquesta situació. Miro enrere i recordo el pànic d’aquells primers dies de confinament, sort que estem lluny de tot allò! Però tot i així, aquella por m’ha quedat impresa ben endins, la por a emmalaltir d’aquells primers quinze dies s’ha transformat en una barreja de ràbia pel fet de que això no s’acaba, i una basarda estranya d’agafar el virus no pel virus en si mateix, sinó per haver-me de quedar tancada i aïllada en una habitació. Em fa molta mandra tot plegat. Em sento com si em trobés dins l’aigua del mar i veiés que ve una onada molt grossa, llavors aguanto la respiració, tanco els ulls i espero, espero i espero. I l’espera no s’acaba mai. I no és una espera a infectar-me, és una espera a què es normalitzi tot. Vull una vida sense mascaretes! Vull la vida d’abans! La sort és que el dia a dia empeny i que el temps ho cura tot. Aquell maleït confinament ha fet molt mal.
Així que els dies de festa han passat enmig d’una barreja de contenció i alegria de poder passar-los trepitjant el carrer. Aquesta vegada la por al contagi ja no és la que ens ha limitat les trobades d’amics i familiars, sinó el maleït virus pròpiament i l’anhel de la nit de reis! Feia tant de temps que els nens esperaven l’arribada d’aquesta nit màgica! Que un confinament abans de la cavalcada ens hagués deixat a tots una mica tocats.
I ara la canalla torna a l’escola. Per una banda, feliç de què els confinaments a l’aula s’hagin pràcticament acabat, però per l’altra també soc conscient de que si s’han acabat és perquè el nivell de contagi que es preveu és tan alt que no es poden permetre tantes baixes laborals. Com sempre les decisions epidemiològiques en segon terme, l’economia sempre mana! Què hi farem! Així que mentrestant, creuarem els dits, aguantarem la respiració i a veure si passa l’onada i encara seguim dempeus.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com