Una infància dolorosa.

Redacció
Lectura de 6 min

Per: Miquel Puig Cortina

- Anunci patrocinat -

“Rebel amb causa: el santfruitosenc que va morir defensant els pobres i oprimits”.

– Lluís Espinal i Camps, fill d’una humil família treballadora, va néixer a Sant Fruitós de Bages, molt a prop de Manresa, ciutat on Ignasi de Loyola, quatre segles enrere, va conèixer profundament el Senyor. Fou el 4 de febrer de 1932. Quan tenia quatre anys, va esclatar a Espanya la Guerra Civil. L’exèrcit franquista s’enfrontà a les forces republicanes.

Tres llargs anys de guerra van marcar la infància del Lluís fins que va complir set anys. En aquell període va conèixer l’horror de la mort, de la fam i de la tragèdia. A un dels seus germans grans el van afusellar en aquell conflicte bèl.lic que va ocasionar un milió de morts en tots dos bàndols. Una espasa de dolor i d’interrogants travessà la seva infància.

Sa mare va morir quan ell era encara un nen, de manera que pràcticament no la va poder conèixer. Una germana gran li feia de mare, fins que va entrar en el Carmel com a religiosa; el Lluís encara vivia a Catalunya quan ella també va lliurar l’ànima a Déu. Uns altres dos germans seus, un noi i una noia, es van fer religiosos essent ell un adolescent.

Pel que fa al seu pare, va morir quan el Lluís ja vivia a Bolívia. En aquesta ocasió no va poder viatjar a la seva terra natal per reunir-se amb la família.
D’ençà que era jovenet, el Lluís sentia quelcom que l’atreia per dins: la vida valia la pena viure-la molt a prop de Déu. Al seu costat el dolor i la solitud tenien un altre sentit. El noi va fer els estudis secundaris al Colegio y Seminario Menor San José de Roquetas, entre els anys 1944 i 1949. Tots els professors eren, en aquell temps, jesuites; i el nivell d’estudi, molt exigent. Al llarg d’aquests anys va obtenir excel.lents notes, sobretot en llengua i literatura. Amb una mitjana de 9.11 sobre 10 es va graduar de batxiller el juny de 1949. Al mes d’agost d’aquell mateix any va ingressar directament al Noviciat de la Companyia de Jesús. Tenia 17 anys.

Com a anècdota del caràcter que ja despuntava Lluís Espinal en la seva joventut, cal recordar que, pel Nadal de 1952, es va presentar a un Concurs de poesia. El Jurat va coincidir que la seva era la millor obra presentada. Però va aparèixer un problema formal polític: el Lluís, sortint-se de les normes habituals, havia escrit el seu poema en català. Ell, conscient que la seva llengua materna no era el castellà que li ensenyaven a l’escola, va trencar els esquemes d’una època en què hom patia la repressió franquista fins a extrems molt dramàtics. Però estava clar que, utilitzant la llengua catalana, volia estar al costat de les minories oprimides. L’artista i el rebel s’havien trobat.

El Jurat va acabar adjudicant al Lluís el primer premi. El tema de la seva poesia era justament un acte heroic—una mort!—d’una nena, Josefina Vilaseca, que feia poc que havia estat brutalment assassinada per un pedòfil a Horta d’Avinyó.
Lluís va viure—des dels set anys, quan s’acaba la guerra civil (1936-1939), fins als trenta-sis, en que se’n va anar a Bolívia (1968)—vint-i-nou anys gairebé seguits sota la dictadura militar del general Franco, dels 40 que el règim va durar. Caldria fer esment dels dos cursos realitzats a Milà i els dos estius passats a París, lluny de la influència del totalitarisme franquista, per adonar-se de l’impacte que van tenir aquelles estades en una Europa lliure, en un jove que creixia com un amant empedreït de la llibertat i de la vida.

Tots els seus estudis escolars i universitaris els va haver de fer forçosament en l’idioma de Cervantes i no pas en la seva llengua materna, el català. D’aquesta manera, el Lluís va anar aprenent, des de la més tendra infància, que “aquells que creuen tenir tota la veritat política, i només ells, estan en un esquema neonazi”.
Estava naixent i creixent el futur insubornable, el que repetiria mil cops, al llarg de la seva vida, “la veritat els farà lliures”; l’apassionat per Jesucrist, Home lliure i Senyor de senyors; el que no es doblegava davant cap tipus de censura: “la veritat ens fa por, per això hem inventat una cosa tan absurda com la censura”.

En aquest context profundament religiós, a l’estil de les famílies tradicionals de la comarca de Manresa, el Lluís anava madurant entre la solitud i el dolor. Però ell era un jove de salut robusta i bon esportista. Li agradava nedar, caminar pels turons…Jugava a futbol com a porter. Mentre cursava els estudis primaris destacava per la seva capacitat de treball. Les seves inquietuds anaven molt més enllà de les exigències acadèmiques dels seus mestres.

En la foto presa l’any 1947, el Lluís Espinal amb l’equip de futbol de Roquetas. És el noi ajupit de la primera fila amb la pìlota. Tenia 15 anys.

Text extret del llibre “Lucho vive!”
del P. Alfonso Pedrajas Moreno.
(Traducció de Miquel P. Cortina)

Comparteix aquest article
Deixar un comentari

Segueix-nos

En paper i/o en digital
Escull el format que més t'agradi