Un nou concepte del turisme

Miquel Puig Soler 21 de juliol de 2022

375 Views

El fenomen del turisme entès com ho és el desplaçament de persones d’un lloc a un altre per gaudir d’unes vacances, oci, o qualsevol altra activitat d’esbarjo fugint de la monotonia quotidiana, és evident. Catalunya, amb un flux important de visitants, ha sigut sempre un dels llocs escollits per ciutadans de tot el món.

Les tendències solen canviar ràpidament i també ho fa el nombre de turistes que visiten un país d’any en any. Cada vegada són més els llocs que se sumen a la llista receptora de turisme amb engrescadores i interessants ofertes, motiu pel qual, els viatgers van canviant llurs itineraris, i ens en toquen menys. Enguany Catalunya, malgrat que s’augura un juliol i un agost amb molta eufòria, també es queixa que les reserves aniran a la baixa un cop s’acabi l’estiu. Després de molts anys de visitar-nos molts turistes escullen noves destinacions, Itàlia, França, o altres països més exòtics. Potser la qualitat de les nostres ofertes en general, (serveis, restauració, diversions, espectacles) ja no son el que eren?

Davant d’aquestes expectatives però, sorgeixen noves idees sobre com caldria enfocar el futur turístic del país. Hi ha ganes de fer les coses bé per intentar canviar el paradigma d’aquest tema tan important, com és el turisme. En alguns sectors empresarials es parla d’un ambiciós projecte per convertir alguns indrets del país en regions com la Toscana, la Champagne o la Borgonya, per intentar incrementar específicament la qualitat en algunes zones turístiques catalanes que reuneixin les condicions idònies.

Fa temps que s’està gestant aquest nou pla amb el suport de la Generalitat que pretén lligar el sector de l’enoturisme— que en els darrers anys ha adoptat una embranzida important— amb la gastronomia i el paisatge. Aquestes activitats van agafades de la mà quan es tracta de potenciar el que volem oferir als nostres visitants amb capacitat econòmica. Si es fan les coses ben fetes es podria posar en valor tot el potencial català i aspirar a arribar molt lluny en aquest aspecte. Menys turisme barat i apostar pel de més qualitat. Nord-americans, canadencs i ciutadans diversos, amants de la cultura i la bona gastronomia del país que visita, son el perfil de visitants que ens interessen com a clients.

Ens els darrers anys, a causa de la pandèmia i ara la guerra d’Ucraïna, s’ha perdut una part molt rellevant del turisme de llarga distància com Rússia o la Xina, i això és una realitat que no podem passar per alt. És vital cercar la manera de recuperar aquestes pèrdues fixant els ulls en altres procedències. Catalunya és capaç de batallar a fons aquesta qüestió i construir un nou mètode que faci que un tema tan primordial com aquest ens vagi millor. Sense cap mena de dubte ens haurem d’espavilar de valent ja que aquests darrers anys han sigut nefastos i han propiciat pèrdua de personal professional qualificat que podria atendre un turisme de qualitat; això no s’arregla d’avui per demà, però ens en podem sortir. Catalunya està ben preparada amb unes infraestructures hoteleres extraordinàries, i un territori gentil i encantador. Qui sap, potser sí que ens interessaria una disminució de l’actual volum exagerat de visitants de baix cost i potenciar el visitant enogastronòmic, que gasta tres vegades més.

El turisme domèstic. No sols és important el gran turisme per al nostre país. En els nostres pobles i ciutats hi ha el petit turisme conformat per bars, restaurants, cafeteries i altres comerços del ram que fa molt temps que no se’n surten. Vaig a esmorzar sovint en algun bar del poble i quedo sorprès de veure el poc que solen gastar alguns. La majoria es porten l’entrepà que els han preparat a casa; demanen una ampolla d’aigua gran que comparteixen, un tallat i bona nit i tapa’t. Cost total, dos euros per cap. Aire condicionat que no falti, servei, llum, lloguer, impostos… Les noves generacions davant aquest nefast panorama no en volen saber res d’aquests negocis que durant molts anys han sigut la sustentació de la família. Molts han de plegar.

Quan vaig obrir el restaurant als anys setanta, en ple auge de la construcció, la majoria de treballadors que formaven aquella trepa també solien portar l’entrepà de casa. Se’l miraven i si no els agradava en demanaven un altre amb pa tou del dia; vi, cigaló i alguns copa de conyac, o dues. Amb les hores extres i les ganes de pencar que tenien aquella gent, ens anava bé a tots. Quins temps aquells, oi?