Un dia especial.

Redacció 6 de juliol de 2021

449 Views

Per: Miquel Puig Soler –

Estava preciosa la Carla divendres que va celebrar la seva primera comunió. Va ser una nena immensament feliç i ho va viure amb una joia i una esplendidesa— malgrat la seva tendra edat, que ens va captivar a tots.

Sense voler entrar en detalls del motiu pel qual han minvat tant les celebracions de caire religiós, haig de reconèixer que per aquestes criatures que encara no tenen el dret de decidir com voldran encarrilar el camí que hauran de trescar en la seva particular i futura existència, en un dia tan especial del qual en son els únics protagonistes i en el que preval la il·lusió d’estrenar-ho tot, de sentir d’aquella alegria tan intensa, del màgic moment que viuen i que no tornarà a passar mai més – per cap motiu se’ls n’hauria de privar.

Nosaltres no som ni molt menys fanàtics de la religió. Jo poc hi vaig a missa. La meva dona tampoc hi anava gaire, teníem feina en el negoci, però ara, jubilada, quan les nenes van tenir una edat raonable per comprendre que allà no hi ensenyaven res dolent, cada festa van a missa d’onze, i per cap motiu volen deixar d’anar-hi. Son elles les que li ho demanen. Gairebé tots els diumenges hi van totes cinc,—un espectacle vaja! Amb les seves llargues melenes magníficament polides, vestides de vint-i un botó, i amb una serietat impertorbable, s’asseuen al primer banc, a tocar de l’altar Major— es podria dir que son l’alegria de la missa. L’àvia se sent feliç i contenta d’anar tan ben acompanyada de les seves princeses. La Martina fa d’escolanet i la Carla ja espera que el mossèn la cridi a files. Son
disciplinades i eficients. Quan siguin més grans sense que cap mena de condicionament els
imposi el que han fer, decidiran si volen anar-hi o no. Per ara, ho fan de gust i creiem que els hi va bé.

El capellà està tan content amb elles, que quan la Montse li va demanar si la Carla podia fer la comunió el divendres perquè els seus pares treballen diumenge al restaurant, no hi va posar cap impediment. Va ser una festa preciosa en la que ens vam ajuntar els familiars més propers i sis de les seves amiguetes. Sorpreses i regals a dojo per la nena; tot plegat va prendre l’aparença d’una trobada familiar i amistosa que convidava a estar més joiosos i predisposats a netejar ressalts i crueses en les que ens topem prou sovint. Res com els crits i rialles dels infants com per netejar la nostre ànima de turbulències molestes.

Vull dir amb això, que pel fet de no creure amb el que ens diu l’església, no tenim perquè
renunciar a festejar res que faci feliços als nostres infants i de retruc, a nosaltres mateixos. La primera comunió s’ha fet sempre i tots l’hem gaudit amb entusiasme i satisfacció. Perquè ens entossudim ara a no gojar d’un plaer que la majoria desitgem? Per diners? Conviccions? per uns dimoniets que ens burxen i ens indiquen el que hem de fer, o no?- No sé… A la meva edat, em costa entendre algunes coses que passen actualment.

En una diada tan festejada no hi podia faltar un bon menú. El cuiner ens va preparar un segon plat per llepar-s’hi els dits. Un rap al cava amb cloïsses i gambes, espectacular.

Recepta – Rap al cava amb cloïsses i gambes

Dos talls de rap per cadascun, dues gambes, cloïsses, una ceba tendre, una pastanaga, una fulla de llorer, julivert, dues copes de cava, deu ametlles sense torrar, mig gra d’all, sal, pebre i oli. En primer lloc poseu una mica d’aigua en un cassó, una rodella de llimona, sal i un gotet de vi blanc. Feu-hi obrir les cloïsses i en guardeu el brou.

En una paella hi feu fregir els talls de rap, enfarinat, volta i volta, el retireu; també fregiu lleugerament les gambes. Amb aquest mateix oli, hi feu coure la ceba i la pastanaga tallat tot ben petit i el llorer.

Abans d’enrossir-se, hi poseu el cava. Deixeu reduir cinc minuts, i hi afegiu el brou de les cloïsses. Col•loqueu el rap, les gambes i les cloïsses en una cassola plana. Aixafeu en el morter les ametlles i ho poseu damunt el rap. Aboqueu la salsa pel damunt, i julivert picar.
Cuineu tres minuts a foc suau..