0 Shares 833 Views

Un dia d’insomni.

15 juny, 2019
833 Views

Montpetit 1 – juny 2019


Autor: Aniol Torreblanca Ara – Escola Pla del Puig – 6è. Educació Primària

Era un diumenge totalment normal d’abril i jo em vaig despertar pensant-me que tot aniria bé, però, tant de bo ho hagués sabut. Només començar el dia ja es veia a venir que no seria el meu dia perquè gairebé xoco contra la porta de l’habitació després d’entrebancar-me amb una pota del llit on descansava. Qualsevol diria que em vaig despertar amb el peu esquerre, però, jo, que sóc bastant optimista, vaig seguir pensant igual. Em volia rentar la cara però en moure l’aixeta no va sortir absolutament res. Que estrany. Vaig demanar una explicació al meu pare mentre esmorzava el de sempre, i hauria hagut de comprovar el què menjava perquè en comptes de beure’m la llet de sempre, vaig agafar una tassa de cafè. No volia seguir en ratxa i per això em vaig asseure al sofà a mirar la televisió, cosa que era impossible que em passés res de dolent. Però per parlar, quan vaig agafar el comandament per engegar el televisor, encara no sé com, se’m va escapar de les mans i les piles que contenia es van trencar en mil bocins. Tot just havia passat mitja hora i semblava que estigués maleït. Però tot té una explicació per tant, amb precaució, vaig estar buscant alguna cosa que em servís, però als primers deu minuts no vaig tenir èxit. Com a mínim havia aconseguit calmar la maledicció una mica.
I, buscant pistes, vaig trobar la roba del meu germà tirada pel terra, i ell no es trobava al seu llit. El vaig buscar, però, per mala sort de nou, va passar el següent: tenia pressa i anava no del tot corrent però afanyant-me, i no vaig ser a temps d’adonar-me de que hi havia dos “Hot Wheels”, uns cotxes petits que a vegades jugàvem amb el meu germà al terra, i em vaig donar una forta trompada al cul. Em va fer un mal terrible. Sens dubte, no podia anar-me pitjor, el dia. Per sort, vaig recordar que el meu equip de futbol preferit jugava al cap de tan sols 5 minuts i per això vaig encendre l’ordinador per preparar-me pel partit. Faltaven uns segons per començar el partit i gairebé em ve un infart quan va marxar el senyal. Vaig intentar descobrir el motiu i alhora intentava tornar a posar el partit per la pantalla de l’ordinador, però en aquell dia semblava que tot fossin desgràcies. Resignat, vaig haver de buscar-me de nou un altre entreteniment i de cop se’m va acudir una idea: podia provar de trucar alguns amics del meu germà per a poder saber a on es trobava, per descobrir si de veritat era ell el causant de tots els fets, però sabia que si s’adonaven que era el seu germà, li confessarien tot. M’estava avorrint una mica i així doncs vaig començar a dibuixar el primer que em passava pel cap, per a calmar els ànims. Així m’hi vaig passar unes 2 hores que se’m van fer ràpides, i me’n vaig alegrar pensant que el mal dia s’havia acabat. Molt tranquil va ser el dinar: sorprenent. Em va semblar que potser sí que al·lucinava. Doncs, posats a fer, vaig decidir fer unes partides al “Fifa 19”, un joc de futbol de la “Play Station Vita”, ja que encara la tenia sencera.
Ja em disposava a començar el partit però em vaig adonar que se li havia esgotat la bateria, em vaig emprenyar per dins d’una manera brutal. Vaig dir que ja n’hi havia prou i que volia acabar amb la poca fortuna que estava tenint aquell dia i més després que el meu pare digués que el RCD Espanyol, el meu equip de futbol preferit, havia perdut per 2-0. Pitjor impossible. Estava fart de males notícies i li vaig demanar als meus pares si podia sortir al carrer perquè em toqués una mica l’aire i ells van accedir; vaig anar a la zona amb més arbres del poble, un parc proper de casa per intentar calmar-me, però tenia al costat uns senyors que em sembla que parlaven d’assumptes personals mentre fumaven un cigarro, i amb aquell fum era impossible tranquil·litzar-me.
Ja no podia més, estava a punt d’explotar, i amb molta ira em vaig encaminar de nou pel carrer cap a casa. No m’ho semblava, però s’havia fet tard, començava a fosquejar i fer una mica d’aire, i per això em vaig afanyar. Eren les 20:00 del vespre! Quina alegria! Per fi s’havia acabat aquell maleït dia! Però aleshores em vaig adonar que havia malgastat tot un diumenge només pensant en coses dolentes, i en aquell moment em vaig penedir de tot el que havia fet.


Narradora: Marina Herrero

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com