Tots de cara a la paret!

Imatge:Getty

Hem deixat enrere la setmana en la que ens hem assabentat que els nostres fills són els més rucs d’Europa. Els nostres governants es comporten com la madrastra de la Blancaneus, demanant al mirallet sense parar qui és la més bonica i creient-se que és el centre del món. Omplint-se la boca de paraules buides i regalant-se les orelles, i amb autocomplaença, dient-se que són els millors. I quan el mirallet ens ha dit que som una colla de rucs, lluny de obrir els ulls a la realitat, com la madrastra, s’han enfadat i han volgut trencar el mirall. I és trist, perquè no faran res més, a part d’indignar-se.
Mentre en d’altres països, sorpresos pels mals resultats, han corregut a anunciar mesures per revertir la situació, nosaltres ens quedarem on som i encara farem més d’això que fem i que ens condueix directament cap al precipici. Perquè es veu que encara no hem arribat prou avall, que encara no som prou rucs. Què passa? que no fer res és el seu leitmotiv? i per això els nostres fills a l’escola tampoc cal que facin res? No aprenen les taules de multiplicar, aprenen a llegir quan en tenen ganes, i si no en tenen, doncs que no n’aprengui mai. Prefereixen que siguin uns analfabets a que facin alguna cosa que no els vingui de gust, no fos cas que quedessin traumatitzats per tota la vida, oi? Els ensenyem a que siguin condescendents amb ells mateixos, que es llepin les ferides i que no es facin mai grans. Mentrestant el nostre sistema educatiu ha llençat a les escombraries els nens curiosos i amb inquietuds per saber, s’avorreixen i fan nosa, i depèn de la bona voluntat dels mestres no deixar-los de banda. I compte, que no parlo de nens intel·ligents, parlo de nens que volen saber, perquè el talent sense treball no serveix per res. L’esforç és la base per aconseguir-ho tot. En altres camps ho tenim molt clar, el Messi no seria qui és sense la dedicació i l’afany. El talent hi és, però sense les hores i la voluntat de ser no seria ningú. I tothom vol ser Messi, la qualitat inspira. Hem de fer que l’escola s’inspiri en la qualitat. L’escola no és un esplai de barri. És l’espai del saber.
Sort que entre tot aquest despropòsit educatiu hi ha bons professionals, bons mestres, i n’hi ha molts, que remen contra corrent en aquest sistema en fallida i, com oasis al mig del desert, intenten transmetre l’amor pel saber, coneixements per tenir criteri per poder prendre bones decisions a la vida. I com més millor. Perquè el saber és infinit, i aprendre coses noves és un regal impagable.
El vaixell s’enfonsa, les famílies amb diversos nens hem anat veient com any rere any tot cau en picat. Això sí, mentre toquem fons com a societat, donem el tret de sortida a la campanya de Nadal i entre paradetes, tions, llumets i una pista de gel absolutament prescindible, gastem un munt de diners, per només poder dir «Oh! que maco! Això sí que fa Nadal!». Ens mereixeríem tots que ens posessin unes orelles de ruc al cap i de cara a la paret.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin