Quan vam vendre el pis de Barcelona i la mare va venir a viure amb nosaltres al Priorat de Banyeres, ho vam deixar gairebé tot als nous propietaris: mobles, vaixelles, estris de cuina, estovalles i moltes altres coses que de poc ens servirien a la nova casa. Només ens vam emportar la roba de la mare, les manualitats que havia fet durant anys, llibres, i una caixa plena de fotografies que havia anat guardant de les famílies amb qui havia conviscut durant la seva vida.
Un cop a casa, em vaig entretenir a mirar-les amb profunditat i a classificar-les. Vaig conèixer parents que no havia vist mai. Engrescat per la troballa vaig començar a omplir un voluminós àlbum que, de mica en mica em mostrava la importància que devien tenir algunes persones de les quals ni me’n recordava.
Darrere d’aquelles fotografies s’hi amaguen moltes històries inoblidables i un reguitzell de records que em feien, i encara ho fan, pensar en la realitat preciosa i inimaginable d’un temps que va servir per forjar la meva personalitat i també la de la gent que vaig conèixer.
Aquel tou de records gràfics, la majoria en blanc i negre, el tinc sempre damunt d’una taula on m’hi passo moltes estones cada dia. Un cop l’àlbum a les mans, no puc evitar fullejar-lo amb tendresa i empatia. Símptomes de vellesa, crec.
Fa uns anys em pensava que hi havia coses que no canviarien mai. A hores d’ara ja sé que això no és veritat. Les fotografies són exactament les mateixes de sempre. Soc jo que he canviat la manera de mirar-les.
Hi ha fotografies de persones que, pel motiu que fos, no ens agradaven i que, anys després, mirem amb gran tendresa. Descobrim, a través del pensament i dels records uns valors que aleshores no sabíem veure.
Créixer i fer-te gran és descobrir que la vida no sempre ens demana oblidar certs records que no valoràvem prou, ni tampoc les persones que hem conegut. Potser ens demana, simplement, aprendre a mirar-los d’una altra manera, aquella que el pas dels anys modela els nostres records.
I crec que, en el fons, aquesta és una de les formes més boniques de reconciliar-nos amb nosaltres mateixos i amb les persones que hem conegut al llarg del camí.
He escrit tot això i encara no sé si ho entendrà ningú. El que sí que sé és, que quan em poso a regirar l’àlbum de fotos em solen venir tribulacions i pensaments semblants als que he comentat.
Dreta o esquerra?
El Ramon era un cosí germà de la mare i solien venir a Sant Fruitós a visitar-nos, un parell de vegades l’any. També és a l’àlbum. Vivia a Barcelona, al barri de Gràcia i era un senyoret de casa arriada. Tenien un forn de pa i es guanyaven molt bé la vida. Jo devia tenir uns deu anys quan un dia, mentre dinàvem a Ca l’Escrigas amb uns familiars, en veure que les meves tendències esquerranes m’obligaven— segons les normes del parament de taula i la col·locació dels coberts, a tallar el tall rodó amb la dreta, em va suggerir que si no m’anava bé, tenia l’opció de canviar-ho.
—No tots som dretans— em va dir— per què no canvies de mà. Ho vaig provar i, des d’aquell dia, sempre més he tallat el menjar amb la mà esquerra, que em va millor, i faig servir la dreta per posar-me’l a la boca. Em va perfecte.
Per què no ho proveu, els esquerrans?
La carn a la brasa o a la planxa
No ens enganyem. Moltes vegades, salpebrar i aromatitzar la carn a la graella sol fer-se de forma bastant irreflexiva: tirant pel damunt dels talls de carn els ingredients saboritzants de forma més o menys maquinal i, sovint, abans d’hora. Reflexionem.
La graella o la planxa on courem la carn ha d’estar prèviament ben calenta. Sigui quina sigui la carn, saleu, en primer lloc, la cara del tall de carn que primer posarem a coure. Quan arribi al punt de cocció que ens agrada, serà el moment de salar la cara superior i de girar el tall per repetir el procés de cocció. Amb compte i el foc controlat.
Pel que fa al tema del pebre, jo prefereixo posar-lo cap al final per evitar que es cremi, que se’n desvirtuï l’aroma i que la calor excessiva n’alteri el sabor.
Referent al tercer ingredient, les herbes aromàtiques que s’hi vulguin incorporar, insisteixo amb el mateix raonament que amb el pebre. No oblideu que coure a massa temperatura o durant massa temps, carbonitza les superfícies i els ingredients.
O sigui que coure a la brasa és una forma molt habitual de condimentar els aliments en moltes llars, però no és una tasca gens fàcil portar-los a taula amb una cocció idònia i saludable. La bona carn sol ser molt cara i no cal malbaratar-la, tractar-la barroerament i de qualsevol manera.
Un cop cuita, la podeu deixar reposar tapada cinc minuts per relaxar-ne les fibres. Amaniu-la amb un bon raig d’oli d’oliva o una salsa del vostre gust.
