Sacerdot i cineasta

Per: Miquel P. Cortina

Ja sacerdot, l’any 1964, Lluís Espinal va viatjar a Bèrgamo, Itàlia, per tal d’estudiar-hi Periodisme Audiovisual, en l’especialització “Cinema per a Televisió”. Allà hi va romandre dos anys. Foren cursos durs i atapeïts, de gran treball i molta il.lusió, que marcarien de forma indeleble el seu futur ministeri. Col.laborà també en la direcció i muntatge d’un film italià sobre el cap de soldats mercenaris d’Itàlia, el condottiero Bartolomeo Colleoni. Treia profit dels estius per a visitar la Cinémathèque de Paris, on s’exhibeixen les millors pel.lícules de tots els temps.

Així s’anà constituint l’intel.lectual consistent i versàtil que fou el Lluís: sobre fonaments de sòlida reflexió humanística, filosòfica i teològica, l’artista i comunicador Espinal concreta una manera de viure el seu sacerdoci.

El cinema, aquest instrument de comunicació tan diví i tan mundà, serà el canal prioritari de la seva visió de la realitat i de la seva resposta als grans problemes de l’ésser humà. El Lluís entén, a partir d’ara, el seu sacerdoci com un servei –en dimensions d’interioritat—a l’home d’avui. Un home que s’expressa prioritàriament en el llenguatge de la imatge i que raona, contradictòriament i turmentada, des del cor.

Les “Oraciones a Quemarropa”, la primera versió de les quals escriu en aquella època, són una mostra evident de la fonda comunió que ell viu entre humanisme i divinitat. Jesucrist serà per a ell “el Fill de l’Home….esdevingut home. I a nosaltres, els homes, se’ns pot anomenar fills de Déu….i ho som!… perquè som carn de la teva Carn”.
En aquestes “Oraciones” apareix l’Espinal dels 33 anys, amb tota la puixança de vida en les seves venes i la il.lusió del seu futur. Són pregàries joves, on es parla de problemes de joventut i de sexe, de cosmonautes i de música moderna, on es prega a Déu enmig del soroll del carrer, del bullici dels corriols i del brunzit dels motors.

D’un costat, el Lluís se sent entusiasmat per les perspectives obertes pel Concili Vaticà II, que en aquells moments s’està celebrant a Roma, car “en dos anys la teva Església s’ha rejovenit uns quants segles”; però de l’altre costat, en veure que té tota una vida per davant, gairebé per estrenar, sent en pròpia carn la incògnita del futur, té por que la seva vida esdevingui estèril o covarda: “Senyor, tenim por; la nostra fortalesa és de fang…Cada persona porta les seves ferides, la seva sensibilitat inexpressada, el vertigen de la seva solitud”.

Al Lluís, en aquell moment, li pesa el silenci de Déu del món modern: “El món quasi és coherent sense Déu. I Déu roman en silenci”. I li dol, en especial, el silenci prudent de l’Església quan caldria que parlés. “Voldria que no callés mai, ni davant el guant blanc, ni enfront de les armes”. Però li dol, sobretot, el dolor de la humanitat, dels infants abandonats, dels qui pateixen injustament, dels “homes frustrats….els avortaments de la societat….els qui viuen en presons i asils”.

Per això té por de tornar-se, amb els anys, prudent i covard. “Jesucrist, Tu no vas ser prudent ni diplomàtic”. I ell vol consumir la vida pels altres generosament, senzillament, sense publicitat, com l’aigua de pluja que baixa pel torrent.

Anys més tard, quan aquestes pregàries eren difoses per Bolívia, una mica retocades per ell mateix per a la cloenda nocturna de Radio Fides, tindran una altra lectura. El context els donarà una amplitud social que, potser, el Lluís encara no sospita.

El 1966, en acabar els seus estudis d’especialització, fa les primeres incursions en el cinema i la televisió: director dels cineclubs “Mirador” i “Secuencia” de Barcelona, crític cinematogràfic de la revista “Reseña” de Madrid, treballa en el guió i muntatge d’un film per a TVE, “Noche iluminada”, que va representar Espanya en el Certamen de Brussel.les d’aquell any. Publica a Bilbao un llibre sobre “Deontología de la Televisión”.
Començà a treballar regularment per a TVE i no va ser gens fàcil. En aquella època franquista, la censura campava al seu aire i, tot i això, al Lluís li passa pel cap produïr un programa d’abast nacional sense precedents: “Cuestión Urgente”. En l’esmentat programa abordava totes les setmanes un tema d’impactants implicacions socials: Immigració, Fills sense nom, Mares solteres, Prostitució, Alcoholisme, Mossens rurals. Drogues, Sacerdots obrers, Delinqüència juvenil, El suicidi, Empresonats, Analfabets, Asils de vells, etc.

El Lluís va treballar dos anys a “Cuestión Urgente”. Aquests programes assoliren un gran èxit i van ser comprats per la BBC de Londres. Però va haver d’enfrontar-se permanentment a les amenaces i intents de control. El 1967, la censura oficial li va prohibir un programa on apareixien els habitacles miserables dels barris marginals barcelonins, i una entrevista amb l’intel.lectual i dirigent d’esquerres, Alfonso Carlos Comín. En assabentar-se d’aquest veto oficial, va dimitir de cop i trencà la seva relació amb TVE.

Ni tan sols va anar a recollir un premi de consolació, que li van donar al seu programa “Cuestión Urgente”, com a millor programa de l’any. Quan Lluís Espinal trencava amb alguna cosa, era per sempre. No era home de solucions diplomàtiques, ni de transigències.
En aquesta situació, el pas fortuit per Barcelona de Monsenyor Genaro Prata, bisbe bolivià encarregat dels Mitjans de Comunicació de la Conferencia Episcopal boliviana, va canviar el rumb de la seva existència. El Lluís va prendre l’opció més important de la seva vida. Malgrat que humanament i professionalment el seu món era el cinema i la televisió –després d’haver-hi entrar de ple i topar-se amb la repressió de la censura franquista que coartava la seva llibertat creativa tot i obtenir una gran audiència—va deixar tot això per tal de ser conseqüent amb els seus principis. El seu compromís sacerdotal amb els oprimits el va portar a un país oprimit. A Bolívia, en el poble oprimit de Bolívia, va trobar la seva segona pàtria.

Text extret del llibre “Lucho vive” del P. Alfonso Pedrajas Moreno
(Traducció de Miquel P. Cortina)