En un moment o altre de la vida necessitem deixar el nucli familiar on vam néixer per crear el nostre propi niu. Tots els éssers vius volem un refugi propi, un lloc on sentir-nos segurs, poder desconnectar i desenvolupar en pau i tranquil·litat l’essència dels nostres somnis. Com la resta dels animals, també necessiten un cau per amagar-se i poder parir les seves cries, alimentar-les i salvaguardar-les. És una llei natural en la qual hi tenim dret.
Un lloc on viure sempre ha sigut una de les principals preocupacions dels humans. Quan la meva generació fa una cinquantena d’anys volia emancipar-se i buscar un nou habitatge, necessitaves aconseguir una bona feina fixa i treballar moltes hores per poder-te plantejar cercar el que acabaria essent la teva casa. Avui, amb els joves possiblement més ben preparats de la nostra història, trobar un habitatge és gairebé una tasca impossible. Si volen independitzar-se, tot i tenir feina, no els queda cap més remei que compartir un pis llogat entre un grup amb dret a una habitació i compartir la cuina i el bany.
Fa molts anys vaig anar a voltar pel món amb la intenció d’aprendre a cuinar i em va tocar viure una situació similar; va ser una experiència transitòria que no em va aportar cap maldecap, ans tot el contrari, m’ho vaig passar prou bé, era jove. Tot i així la cosa canvia quan arriba l’hora formar una família, ja són figues d’un altre paner. Ha de ser molt complicat dir-li a un fill que no pot cridar ni jugar perquè l’espai és massa petit i l’ha de compartir amb altres persones —només és una habitació…
Això no és una pel·lícula, és la crua realitat de la nostra “avançada” societat. Per aconseguir que fos més equilibrada i més digne, necessitaríem que aquesta situació canviï amb urgència. Per descomptat que no soc cap entès en el tema, però estic convençut que una bona dosi de mediació ens aniria prou bé per abordar la crispació d’aquest greu problema que ens afecta. Davant aquesta situació tan evident que escoltem gairebé cada dia, s’endevina un futur ple d’incerteses. Temps al temps…
Reflexions d’estar per casa
El DNI dels ous. Ja fa uns anys que els ous porten damunt la closca tot una sèrie de lletres i números vermells que ens informen de la seva qualitat, data de la posta, si són d’agricultura ecològica, de gallines criades a l’aire lliure o estan recloses en espais molt petits sense que els hi toqui mai el sol. També de quin país provenen i de l’explotació on han estat produïts. Us ho mireu? Creieu que està garantida tanta informació? Tan bons que eren els ous que arreplegava la mare al corralet de cal Escrigas. Per què tot és tan complicat?
L’invent del tap enganxat a les ampolles d’aigua i altres begudes, en realitat el que detecto és que tot plegat només és efectiu en les ampolles petites que no se solen obrir i tapar gaires vegades. Perquè amb les grans, la necessitat d’intentar posar el tap ben encarat a la rosca sol acabar sovint amb la paciència del consumidor, que al final separa el tap de l’ampolla per facilitar-se la feina. Sempre n’hi sol haver de més obedients que fan l’esforç suplementari a favor del medi ambient i donen certa validesa a la bona intenció de la idea, però sincerament, potser ens caldria una altra versió, més practica.
Una salsa verda molt bona i fàcil de fer
D’aquesta salsa basca tan ben parida amb la que es poden cuinar la majoria de peixos, us en dono una recepta que us anirà molt bé.
Per quatre o sis persones:
Dos grans d’all, una ceba tendre, vi blanc, abundant julivert, mitja pastilla de brou de peix, aigua, oli d’oliva, sal, pebre, una fulla de llorer i una cullerada sopera de farina.
En una cassola amb un bon raig d’oli hi feu sofregir l’all picadet i la ceba finament ratllada junt amb la fulla de llorer.
Poseu en el pot del túrmix el julivert, la mitja pastilla de brou, el vi blanc, la farina, un cullerot d’aigua, la sal i el pebre. Tritureu-ho. Abans que s’enrosseixi el sofregit i hi aboqueu la mescla. Feu bullir suaument uns deu minuts. Tasteu i comproveu la textura.
Aquesta salsa us pot servir per cuinar a la basca, rap, lluç, llenguado, cloïsses, musclos… Sempre podeu afegir al plat, espàrrecs, ous durs, carxofes…
