Rebel amb causa: el santfruitosenc que va morir defensant els pobres i oprimits.

Per: Miquel Puig Cortina

La formació d’un esperit sensible i altruista.

Seguim parlant del nostre estimat santfruitosenc Lluís Espinal i Camps. En el Noviciat visqué dos anys de profunda maduració interior, de retrobament amb sí mateix i amb Jesús, a qui consagraria la seva joventut i la seva vida. Allà va aprendre que valia la pena, tot seguint les passes del Mestre Ignasi de Loyola, servir a un Senyor que no pot morir. Durant un mes de silenci i pregària en què va dur a terme els Exercicis Espirituals ignasians, es va apassionar per aquell Jesús de Natzaret que il.luminaria la seva vida i a qui acompanyaria com amic fidel fins al jorn de la seva mort. Com un anyell, el Lluís ja estava marcat. Déu l’havia triat.

El jove Espinal destacava ja llavors per la seriositat de les seves conviccions i pel total lliurament a la crida rebuda. Els seus companys percebien en ell una fonda vivència espiritual, una rica interioritat i una gran disponibilitat per a servir i ajudar els altres. I, per damunt de tot, un enorme idealisme, un alt grau d’honestedat interior, i una naixent passió per la justícia. El Lluís era seriós, més aviat reservat, una mica tímid, exigent amb ell mateix, però alegre i amable amb tothom, vitalista, enginyós, crític i amb un fi sentit de l’humor. Com a jove intel.ligent i ràpid, captava amb realisme els contrasts. Persona interior i sensible, molt noble.

En aquests anys se li desvetllà aquella sensibilitat artística que l’acompanyaria tota la vida, i una important facilitat per escriure i comunicar en un llenguatge brillant les seves experiències i conviccions. En els seus escrits el Lluís hi abocava tota la seva rica personalitat. El futur crític de cinema manifestà la seva capacitat estilística i estètica molt aviat i en un grau realment notable.

El 15 d’agost de 1951 va fer els seus vots perpetus en la Companyia de Jesús. D’aquesta manera consagrava al Senyor la seva memòria, el seu enteniment i la seva voluntat; tot el que era i posseïa; el seu afecte i la seva llibertat. Aquell mateix dia fou destinat a la Índia (Bombai), lloc al que s’havia ofert per anar. En realitat mai no pogué viatjar-hi a causa de les dificultats que el govern de la Índia posava llavors a l’entrada d’estrangers. Però la dada resta com una mostra de les arrels pregones i antigues que tenia la vocació de Lluís Espinal vers el Tercer Món.

En els anys següents, continuant la tradicional i sòlida formació de la Companyia de Jesús, va estudiar llatí, grec, literatura i altres disciplines humanístiques molt a fons. Fins al final de la seva vida s’estimava més llegir i meditar el Nou Testament en el seu idioma original, el grec koiné, en un exemplar que sempre tenia a la tauleta de nit, que no pas altres versions traduïdes.

Durant els anys 50 va traduir i comentar els poemes llavors desconeguts de Gerald M. Hopkins, la profunditat i intimisme del qual han fet d’ell un dels literats més originals dels darrers 100 anys, i el poeta anglès que més comentaristes ha tingut després de Shakespeare. El fet que el Lluís reconegués el valor d’un poeta que no fa gaire que ha començat a tenir ressò en el món de parla hispana, posa de manifest la seva clarividència i amplitud de mires.

Més tard va estudiar la Carrera de Filosofia a la Universitat Eclesiàstica de Sant Cugat del Vallès, on obtingué la Llicenciatura amb la seva tesi “El problema del Mal”. Més enllà de la qüestió estrictament acadèmica, hi havia en aquesta proposta una preocupació per enfrontar una problemàtica real, tant a nivell de societat com d’Església? Certament, en aquells anys, Lluís Espinal ja era un crític convençut del règim franquista i de la seva aliança amb l’Església: l’anomenat “nacional-catolicismo español”. Moltes coses –potser masses—no estaven clares. Encara que molta gent –potser massa—les veiés clares d’una forma contundent.

Immediatament després es va inscriure a la Universitat de l’Estat, a Barcelona, per continuar profunditzant en els seus estudis filosòfics i obtenir una nova Llicenciatura, amb la Tesi “La antropologia de Lucrecio”: el Cínic Lucreci, un existencialista prematur.
En aquesta època, el Lluís comença a col.laborar en revistes de Filosofia i Teologia, com “Borgianum” i “Espíritu”, i a escriure guions per a Ràdio Barcelona i Ràdio Vaticana. A més de tot això, ensenya literatura grega i poesia llatina en el Centro de Formación Jesuítico de Raimat (Lleida).

L’any 1959, Lluís Espinal torna a la Facultad Eclesiástica de la Universitat de Sant Francesc de Borja, a Sant Cugat del Vallès, per a dur a terme els seus estudis teològics i preparar una tesi de Teologia intitulada “Teología y Simbología”. Durant aquests nous anys d’estudi, el Lluís es va anar revelant com un home genuí, enemic de transigències i ambigüitats.

Mentre alguns dels seus condeixebles aprofitaven les classes per a llegir clandestinament textos o bé llibres d’altres matèries, el Lluís ho feia públicament: des d’un gran faristol, sobre la taula, hi col.locava el llibre que llegia, obertament, al marge de la classe, per tal que es posés en evidència que no li interessaven els cursos oficials programats. La seva honestedat mai no va pactar amb l’aparença.

El Lluís acostumava a dir que havia nascut o bé per a sant o bé per a ser un delinqüent. Tots aquells que només veien en ell un home callat i reservat, aviat esdevingueren desconcertats en adonar-se que darrere una aparent impassibilitat i prudència, s’hi amagava el foc del geni, ple d’audàcia i valentia. Lluís Espinal va obtenir la Llicenciatura de Teologia l’any 1963.

Durant els quatre anys dels seus estudis teològics, l’Església havia viscut uns canvis fonamentals: moria Pius XII, últim Papa d‘una època que ja no tornaria i que s’identificava amb un catolicisme molt ortodox, amb el tarannà del nou Sant Pare Joan XXIII que obria les finestres perquè hi entrés l’aire fresc. S’engegava el Concili Vaticà II, que removia els antics fonaments de l’Església com a institució.

Acabats els seus estudis teològics, Lluís Espinal és ordenat sacerdot a Sant Cugat. Era el 29 de juliol de 1962.

La seva primera missa (foto) la va celebrar el 31 de juliol, festa de Sant Ignasi de Loyola, fundador de la Companyia de Jesús.

Text extret del llibre “Lucho vive”
del P. Alfonso Pedrajas Moreno
(Traducció de Miquel P. Cortina)