Benvolguts lectors!
Potser alguna vegada heu vist alguna pel·lícula de ficció que tracta de malalties infeccioses que acaben en pandèmies, on els protagonistes s’equipen amb vestits especials i es trenquen el cap cercant una cura per salvar la humanitat. A part d’agradar-me la temàtica diguem que puc dir que he sigut part de la realitat d’una d’elles.
Recordo quan mirant la pantalla els dissabtes a la tarda a casa els pares no fa pas tants anys, pensava en la imaginació dels guionistes i de la incomoditat de la vestimenta. Em preguntava: Això és possible?, podria passar algun dia?
Aquest mes de març farà 5 anys de la pandèmia mundial, la famosa Covid-19. No va ser cap broma. I sí, la realitat va superar la ficció. Concretament, el 16 de març del 2020 a l’hospital van començar a arribar incomptables ambulàncies, cotxes privats i molts, moltíssims pacients. I no, no estàvem preparats pel que ens venia a sobre.
El temps es va aturar, un hospital que funcionava donant diversos serveis només tenia sales amb pacients d’una mateixa patologia, la d’un virus que ens va obligar a reinventar-nos, organitzar-nos i sobretot mostrar el nostre costat més humà per qui tenia la mala sort d’ingressar.
Així que ni operacions programades, ni consultes externes, ni programes de salut… Ah!, i sabeu aquells vestits especials dels quals us parlava al començament, doncs també ens els vam haver de posar.
Recordo cada matí anant a treballar sola per la carretera i pensant: això sembla una pel·li i vull que s’acabi.
No només es tractava de fer tot el possible per tirar endavant, també hi havia la incertesa de què passaria, la por a infectar-se, la família que no vàrem veure en molt de temps, companys que també emmalaltien i potser en el meu cas el més complicat va ser la part emocional que havia de gestionar sola sense família al costat.
El que va passar tots ho sabem, mascareta, teletrucades, desinfecció, molt de Netflix i aplaudiments, que, per cert, els odiava, només fèiem la nostra feina.
El temps passa (molt de pressa), de desitjar que acabés tot per poder abraçar als meus i ja han passat cinc anys.
Va costar recuperar la normalitat a l’hospital, tot estava aturat (menys alguns serveis indispensables) i havia de tornar-se a lloc tota la infraestructura que s’havia habilitat per poder donar servei a tants malalts. A poc a poc i amb la paciència també dels pacients vàrem anar recuperant-nos. I ara no només es treballa amb normalitat, sinó que també en aquests anys posteriors a la Covid-19 s’ha incorporat nova tecnologia, alumnes de medicina, s’han engegat projectes, en definitiva mirar endavant i seguir treballant.
Ara la sensació és que la població ja no recorda massa aquell malson.
Mai podré oblidar el viscut, sempre penso que si hi hagués una nova situació com aquella o similar potser no podria tornar a passar-ho. Pensant-ho bé segurament tornaria a vestir un EPI per donar el meu suport. Tot continua i a poc a poc anem oblidant la part més dura per recordar el cantó bo.
El que hauríem de tenir tots més pressent és que la vida és un fil que pot trencar-se en un instant, visquem-la i gaudim-la.
