Racó de poesia: L’arbre (Miquel Martí i Pol)

L’arbre

De sobte et creix un arbre a les entranyes.
La tarda és un cristall, i la contemples
com mai potser no havies sabut fer-ho,
perquè la pau és un espai tendríssim
que es guanya, prou que ho saps, en solitari,
i es frueix amb el món per companyia.

No pots ni vols esbrinar cap misteri.
El vent amoixa els cabells d’una noia
i en algun lloc, com sempre, algú s’estima
i algú sofreix i mor. Tu et sents alhora
tan prop de tot que tot et transfigura,
i et veus créixer a l’uníson amb les coses
perquè de sobte t’ha nascut un arbre
molt bell i poderós a les entranyes.

Miquel Martí i Pol

De sobte et creix un arbre a les entranyes; de sobte veus la solució d’un problema que era molt enrevessat; de sobte se’t fa la llum a un espai que era negre i tètric; de sobte et flueix una idea que feia temps que buscaves; de sobte…

El poema transmet optimisme davant d’un esdeveniment futur. El narrador se sent feliç i tot ho veu amb uns ulls diferents… (“la tarda és un cristall i la contemples”…, “et sents alhora tan a prop de tot que tot et transfigura”…) i, mentrestant el món segueix el seu ritme… (“en algun lloc, com sempre, algú s’estima”…), però ara ho contemples com mai havies sabut fer-ho.

A tots ens ha passat en algun moment que notem que et creix una força positiva a les entranyes i que ets capaç de canviar-ho tot: penses que algun dia el teu país serà lliure, que s’acabaran les picabaralles de l’Ajuntament, que algun dels teus somnis es faran realitat, que el gos del teu veí deixi de molestar a altes hores de la nit… Potser, com diria l’autor, el més important és creure que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol, malgrat els seus problemes greus de salut, tenia una visió optimista de la vida.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin