Premis Montpetit’ 22 5é – L’estiu que em va canviar la vida

Autor: Biel Palacios Pascual – 5é EP

Hola! Sóc la Victòria, i avui us explicaré la història de l’estiu que em va canviar la vida. Com ja he dit abans, em dic Victòria Claret Molts Diners, i tinc 16 anys.

Els meus pares, en Salvador Claret Ric i la M. Àngels Molts Diners Rovires, són els directors generals de l’aplicació de missatges “Rovisatges”, molt coneguda mundialment. Els meus pares sempre han tingut molts, molts diners, tot i que ja estaven farts que tot el dia demanés un munt de coses: nous mòbils, joies. Vaja, tot el que està a la moda.

Era un estiu com un altre, anàvem amb la limusina cap al campament “BRILLANTOR” (o almenys, això és el que jo pensava…). Era el més car del país perquè tenia spa, piscina climatitzada, manicurista i un munt de luxes. El que em va semblar estrany va ser que havíem agafat una carretera que no era la de cada any.

Vàrem arribar a un campament diferent que es deia “LA GUINEU MORTA”. Com? No m’ho podia creure! On m’han portat? Era un campament de pobres! Bé, de gent no tan rica com jo.

Em vaig negar rotundament a entrar per aquella porta (realment eren quatre pals amb una bandera, i un cartell de no wifi!) i com enviaré missatges?

Estava desesperada! Però em van obligar a entrar tant sí com no…

Hi havia una cartellera on posava que l’endemà començaven les proves d’inici d’estiu. Vàrem anar a la taula d’inscripció. Els meus pares van firmar tots els papers. Em van dir que em deixarien un parell de setmanes per veure si aprenia a no demanar tant i a tenir més amistats i més vida social, i no estar tot el dia a l’habitació tancada. Van marxar i em van deixar allà.

Em va portar a la meva cabana la directora del campament, una dona una mica estranya i pudent…

Compartia la meva cabana amb dues noies, la Maria i la Charlotte. La primera era la cap de la nostra cabana: “Els nassos de porquets”.

Aquella mateixa nit es va fer una foguera amb tots els campistes i monitors per començar l’estiu i anunciar les proves del concurs d’inici. Van tocar la guitarra, vàrem menjar “salsitxes a la foguera” i es van anunciar les tres proves que es farien. Una cada dia.

Carrera de sacs / primer dia.
Caminar amb un ou i una cullera / segon dia.
Fer equilibri per sobre d’una corda sense caure al fang / tercer i últim dia de proves.

Com que fang? I si caic? M’embrutaria la meva roba cara, caríssima!

Havia de relaxar-me, dormir i descansar.

L’endemà a les 8:00h la Maria em va llevar, tocava anar a esmorzar per agafar energia. D’esmorzar hi havia: pa i dònuts industrials…

Va començar la primera prova, la carrera de sacs.

Quan em va tocar a mi, competia amb la Maria o la Charlotte (unes friquis, vaja). 3, 2, 1, ja! Vàrem començar. Vaig perdre. Em vaig fer tant mal quan vaig caure! Va guanyar la senyoreta Charlotte! Una ronda, un altre, més i més i més… fins que els 64 campistes vàrem fer la prova.

La tarda la vaig passar com vaig poder, amb el meu cop al cap de la carrera de sacs del matí no vaig estar gaire centrada…

L’endemà al matí tocava la segona prova!

Quan em va tocar a mi, només sortir em va caure l’ou! Quina ràbia! I com el dia abans es va fer una ronda, un altre… tota la gespa plena d’ous trencats!

De dinar hi havia: barretes de peix i puré de col.

A la tarda es feien tallers de pintar, dibuixar, cuinar i aprendre a anar amb canoa.

Només era el tercer dia de campament i jo desitjava que arribés la segona setmana i els meus pares em vinguessin a buscar! A part d’això, aquell dia em tocava equilibri per sobre una corda i intentar no caure al fang.

Em va dir que em posés el jersei del campament, i vaig dir que “d’acord” (evidentment) perquè almenys si caigués al fang no m’embrutaria la meva super- roba de “KANNEL”.

Era el meu torn… “A poc a poc”, em deia a mi mateixa. Però com era d’esperar, vaig caure! Quin fàstic! Ràpidament, la Maria i la Charlotte em van venir a ajudar i em van donar una tovallola.

L’endemà, la Maria i la Charlotte em van demanar si volia seure amb elles a la seva taula per esmorzar i els vaig dir que sí. Vam estar xerrant, jo els vaig explicar que els meus pares eren els directors d’una aplicació molt coneguda de missatges, “Rovisatges”, i elles em van dir que l’utilitzaven molt. Elles també van explicar de què treballaven els seus pares. Els de la Maria eren metges, i la mare de la Charlotte era caixera de supermercat! Vam estar xerrant tant que pràcticament de l’esmorzar vàrem passar a l’hora de dinar!

Ens ho vam passar tan bé a l’hora d’esmorzar que a la tarda els tallers els vam fer juntes! Al final, ens vàrem fer un tip de riure! Mai havia rigut tant ni m’ho havia passat tan bé. Les meves amigues “pijes” no són tan divertides.

A partir d’allà, va néixer una gran amistat entre la Maria, la Charlotte i jo.

Vaig escriure i enviar una carta a la meva mare (com que no hi havia wifi) i li vaig dir que em voldria quedar tot l’estiu, perquè em semblava que m’ho estava passant força bé.